AIXÒ ÉS UN NO PARAR

Degut a la meva adicció esportiva, segueixo recorrent el territori català en busca i captura de diferents curses que la meva persona pugui dur ha terme. Així doncs, que el proper diumenge dia 2 de novembre, farem camí cap ha Castellterçol, on disputarem juntament amb el David, i espero que el Toni, alias "Toro", la tercera edició de la cursa de muntanya de Castellterçol, amb un recorregut de 11 km, de pistes forestals, camins i corriols, tot això, amenitzat amb un fred que em deixarà els mogrons tièssos de per vida. Però com que ho faig per divertimento, no hi ha cap problema. Ja us informaré de com ens ha anat la prova.

VULL SER SKATER

L'altre dia vàrem anar ha veure els extreme games que es van celebrar a Barcelona, tot curiosejant entorn tota aquella moguda, em van venir al cap certs records que ja tenia com oblidats. Tot plegat em va venir a la ment, la gran pel.lícula del Christian Slater, "Al filo del abismo", on també hi feia un petit paper el grandíssim Tom Hawk, un dels millors patinadors del món. Aquesta pel.lícula del 1989 em va revolucionar, vaig dir que seria skater, el film el vaig descobrir uns anys després de la seva estrena, però més val tard que mai. En aquell moment vaig decidir que havia de començar aquella nova vida de skater. Primer pas obtenir com fos, a qualsevol preu unes Airwalk model Disaster. Les vaig aconseguir, recordo que va anar tot molt ràpid per ferme amb les bambiquis. Segon punt i el més important, aconseguir una taula Santa Cruz, era igual si era el model, però havia de ser Santa Cruz, de cara a la galeria jo tenia un prestigi, que l'havia de mantenir, però aquell prestigi s'en va anar ha norris, quan per sorpresa un bon dia s'em regala un skate, marca no sé quin collons de marca, només , que va ser adquirida en uns grans magatzems, i n'hi les rodes eren speedfire o nata, n'hi els eixos eren powell peralta o independent. Això em va crear una gran conmoció a l'hora de presentar-me davant de la societat amb el meu monopatí de fireta, Com qui diu, i les súper Airwalk, que em permetrien fer aquells magnífics trucs com l'ollie, o grindar per algunes branes situades en qualsevol spot que s'hi pogués patinar. Però tot això ho havia de fer amb una Santa Cruz, no amb un tros de tauló de conglomerat. Per favor quin trauma que se'm va quedar tot hi els meus esforços per adquirir una d'aquestes joies

Singlespeeds

Avui ens apropem a una nova tendència, bé nova en el sentit de la descoberta recent per part meva. Es tracta de les bicicletes singlespeeds, aquestes tenen la particularitat de tenir una sola marxa, com el seu nom ja indica. Avui en dia aquestes bicis, han fet que es porti una espècie de tunning al mòn de les dues rodes. És com la moda del vintage, però en les bicis, restaurar la bicicleta de forma que quedi una estètica moderna, però alhora antiga. Això del singlespeeds ens porta a les primeres èpoques de les bicis, aquells missatgers que repartien el correu, o el diari en les grans ciutats, però que a dia d'avui s'està extenent per tot arreu. Especialment per les grans ciutats on la mobilitat, es veu més afectada, i la gent es busca alternatives per moure's. D'altre banda, la gent ja ha començat ha portar aquest tipus de bici a la muntanya, però ja amb una altra estètica, sense prioritzar que la màquina recordi temps ençà. Doncs bé, paraules les justes, ara cal demostrar els fets amb imatges, i aquí us les penjo, per què aneu fent boca, d'aquestes exquisides obres d'art.




.

QUAN VAIG COMENÇAR HA SENTIR-ME LLIURE

Si amb l'article dels Spectrums i companyia, segur que a més d'un hauré tocat la fibra, amb el que ve a continuació deixaré a més d'un amb la llagrimeta que si, que no a punt estarà de caure. Es tracta de les bicicletes. Però no qualsevol bicicletes. Eren les bicicletes amb les que voliem passar les mateixes aventures que els Goonies, conèixer hi cuidar extraterrestres com l'ET, i portar-lo de nou a casa seva o ser tan espectaculars com els Bicivoladores. Aquelles mítiques bicicletes BH California, les Panther, les Rabassa Derbi i com no aquelles Torrot. Algunes d'elles eren un munt de ferralla que pesàven un colló i part de l'altre, amb un canvi de marxes a l'estil seat 127 col.locat al ben mig del quadre, com aquelles proteccions d'espuma que recobrien la part alta i baixa del manillar, però el més curiós és que encara no entenc com teniem collons de moure aquells pots, ja que el plat que duien era enorme. Però clar està que per passar aventures ens era igual si el plat era massa gran, si la bici era pesada o si els frens eren de disc o de llanta. Per a mí el dia que a casa, em van regalar la bh californi de bicicross, s'em va obrir un univers davant meu, era com poder començar ha assavorir la llibertat per a mí mateix només amb la companyia de la meva bh. Hi és que la llibertat, l'entenia d'aquella manera, ara ja podia començar sobre la meva bicicleta, ha escollir els camins per on volia anar.

Bh California Star ( Full suspension)

Bh californiaRabassa Derbi canvi de 127Pòster de les bicis BH

BITS DELS ANYS 80

En aquestes quatre ratlles que venen, faré una mica de memòria per aquells nostàlgics que troben ha faltar aquelles tardes en les que mentre carregàvem els nostres jocs del Spectrum, o del Sony MSX, podiem saquejar les neveres de les nostres mares. Jornades interminables en què les nostres retines acabàven fetes un nyap. Jo en particular vaig tenir en possessió un Amstrad CPC 128 kb, ja amb el monitor incorporat, feia tota la pinta de un PC, pero res. A més tenia la gran particularitat que, mentre tots els meus amics tenien un MSX, que anava amb la tele de 14", això es resumia que quan ells volien miraven la tele quan els hi donava la gana. En canvi jo, merda!!, per què el meu monitor era dels putos que la pantalla era de color verd, només essent possible visualitar-hi jocs de l'ordinador. Bé anem ha fer boca amb unes quantes fotilles del més que respectats Commodores, MSX, Spectrums i d'altres.

Spectrum
Commodore 64 kb
Amstrad CPC 128 kb (aquest si era el meu)

Amstrad CPC ( aquest no era el meu )

Sony MSX (el mite de les computadores)

CONTRA LA DEPRESSIÓ

Sempre per naturalesa, l'èsser humà, pateix trastorns de tristesa. És a dir, per uns instants, ens sembla que allò que ens passa no és agradable, n'hi amè. A vegades són circumstàncies que ja venen donades, ja sigui per una mala notícia, o per un esdeveniment que no ens ha agradat. El mal moment ve, quan aquest símptome, apareix no saps com, a l'hora que tampoc no hi trobes remei. Doncs bé, jo per aquest trastorn ja hi he trobat solució, i es diu: Amparar-se en els vincles familiars, els quals tinguin molt poca edat i estiguin per menjar-se'ls. En resum són el Nil i L'Ariadna, els meus nebots. Dels que a continuació posaré un arxiu fotogràfic amb el que us pugueu deleitar d'aquests dos torronets.

DE CURSA EN CURSA

Amb la recuperació de l'escafòides ja quasi complerta, torno ha reenganxar-me al seguit de curses que omplen el calendari de tardor. Vaig començar per la de Sant Feliu de Codines, eren 4 Kms, després va ser la cursa popular de L'Ametlla del Vallès de 3,5 Kms, amb el resultat d'una tercera posició i per últim aquest diumenge 19 d'octubre a Sabadell, una cursa de 10 Kms, amb un temps de 44minuts i 44 segons, quedant en la posició 329, a una mitjana de 4 minuts i 29 segons el Km. Cada vegada amb costa menys sortir ha rodar cada dia, ja que les bones sensacions fan acte de presència en cada entrenament. Passen els dies i vaig rebaixant temps, i augmentant la sensació d'esforç. No sé el per què, però he començat una lluita en la que espero sorir-hi ben parat, jo vs jo. Per fer-me pujar l'autoestima penjaré la foto on recullo el trofeu obtingut a L'Ametlla. Així veuré que els esforços em valen la pena.

CHAINI, DONOSTI,POWER

Aquestes són quatre ratlles en les que escric pensant en l'Oriol, el "chaini", el nostre "chaini", és un tipus fantàstic, que estima la música per damunt de tot. Com tothom, ha patit una mica en aquesta vida. En comú tenim una llarga amistat, vinguda de temps enrere. En èpoques en les que erem com el trio calavera. Un servidor sentat darrera una barra, i dos grans amics a l'altre costat explicant, hi ha l'hora escoltant alegries i penes dels uns i dels altres. L'altre cosa en comú és en la pèrdua que hem sofert tots dos en les nostres famílies. A cada un ens van privar de seguir disfrutant durant molts anys de dos pilars de la família. A mi del pare i el chaini de la mare. Això, no ha fet pas que s'en vingui avall ants al contrari. Perseguint el somni de ser un gran músic, va fer les maletes i en un tres i no res va fer camí cap a San Sebastián, a l'escola del Musikene. Això és un "bravo", a la determinació de la persecució del somnis. Allò que vols no ho dubtis, persegueix-ho hi no t'en cansis, fins que ho tinguis a les teves mans. BRAVO ORIOL!!!! Desde la Garriga una abraçada i sort amic.

MÉS RECOMANACIONS LITERÀRIES

La recomanació que us porto es titula " Viure cada segon " de Lance Armstrong, ciclista professional, que durant 7 anys consecutius ha estat guanyador del Tour de França, i supervivent d'un càncer de testicles. La experiència en les pròpies carns d'aquest home que de la nit al dia , veu com la seva vida fa un gir de 360º. Supera tres operacions, una d'elles cerebral, 4 cicles de quimioteràpia i d'altres penúries que aquesta enfermetat comporta. Tot això amanit amb la dòsis de heroiricitat que fa que superada la malaltia guanyi 7 vegades la cursa ciclista més important del món. Sempre amb la convicció que la malaltia només podia èsser derrotada, posant sobre la taula un parell de collons, sense deixar de mirar la malaltia als ulls, però perdent-li tota la por i el respecte, ja que per ell és un símptoma de feblesa vers el càncer. La veritat, és que un només li queda una cosa ha fer en acabar el llibre. I és treure's el barret davant d'una persona que a dia d'avui té, més temps per els altres que per a sí mateixa. Pare de tres canalles, ciclista professional i avocat en cos i ànima a la seva fundació (LAF) LANCE ARMSTRONG FOUNDATION. www.laf.org

DISCULPEU-ME

Abans de res, m'agradaria demanar disculpes a la gent que sovinteja aquest racó de món. Ja que són molts els simpatitzants del blog, que m'esbroncàven per la deixadesa a la que els tenia. Una vegada recuperat del trastorn literari, aparegut no se sap com. Alguns diuen que, la barreja d'alcohol, drogues i fama, han provocat que per moments el seny i la cordura m'hagin abandonat. Ara això està més que superat, després d'unes quantes magranes menjades al costat de la llar de foc, que diumenge rera diumenge, m'acompanyava en les tardes plujoses. Remei que molt honorablement em va aconsellar un dels membres de la família Puig, de l'Ametlla del Vallès. Dit això i sense més preàmbuls, aquest blog aixeca de nou el seu telò.