CIUTAT VELLA C.B.

De vegades mirar canals de culte, com ara el canal 33 en hores intempestives, fa que de tant en tant es descobreixin documentals que es podrien qualificar de grans joies del gènere del documental. Aquest documental en concret, es titula " Ciutat Vella Club de Bàsquet", i ens descobreix les diferents històries entrellaçades, dels components de l'equip sub-21 del bàsquet ciutat vella. Joves que ambicionen el mateix, fer-se un futur, ja sigui a través dels estudis, o bé mitjançant una feina que els permeti una pròspera vida. El documental té una durada d'uns 55 minuts, amb música molt ben triada a través del Hip-Hop, un seguiment de la vida diària d'aquests nanos que de veritat recomano per la proximitat que han aconseguit els creadors d'aquesta història.http://www.tv3.cat/videos/856059
Fitxa tècnica:
Direcció: Albert Folk
Guió: Albert Folk i Adri de la Cruz
Muntatge: Adri de la Cruz
Música original: Banda Ancha
Disseny de so: Jordi Ribas
Producció executiva (Animals Films): Abel Folk i Joan Riedweg
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Drets musicals cedits per: Nunca Piso Freno, SL
Amb la intervenció de: Carlos Macián, Joselvis "Pabú" Medina, Hilario Ramos, Miguel Ángel García i Gerard Moreno.
Amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) i l'Ajuntament de Barcelona (Districte de Ciutat Vella, i l'Institut d'Educació)

MOVEMBER

Gran descoberta, d'aquest moviment que es dur ha terme per tot arrèu. És una associació Australiana que ha spigut recòrrer el planeta, en busca de la conscienciació de l'home per prevenir el càncer de pròstata. Una iniciativa que del bigoti n'ha fet el seu emblema. Cada any a principis del mes de Novembre, milers d'homes ben afeitadets, es comencen ha deixar bigoti, aquest s'ha de mantenir fins a l'últim dia del mes, on aleshores es celebra una festa de clausura del "Movember", en la qual tots aquells homes que s'han deixat bigoti per la causa es reuneixen, s'escull el millor bigoti i s'informa de la quantitat de diners que la causa ha recaptat. Una forma molt curiosa i divertida de donar ha conèixer una causa. Cal dir que gran part d'aquests seguidors anomenats " Mo Bros " després de l'experiència de dur bigoti, l'han mantingut fins a dia d'avui. La qüestió ve ha ser així: la gent, normalment pregunta el per què un s'ha deixat bigoti, aleshores és el torn del " Mo Bros " d' explicar a la concurrència els principis d'aquesta causa. Així cada vegada que la gent pregunta, és una persona que ja sap de l'exsistència d'aquesta fundació. En l'enllaç que us proposo a continuació trobareu tota la informació relacionada amb aquesta organització.http://www.movember.com

HIMNES QUE TRASPASSEN FRONTERES

Degut a la cooperació del Athlètic Club de Bilbao, amb una ONG, involucrada en la millora de vida dels nens del Congo. Aquests petits per donar-los les gràcies, van decidir apendre's l'himne del club bilbaí en llengua Euskera, quedant aquest resultat. És la hòstia. Aquí us deixo l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=cSszGbHgUBA

THE " CLICKS"

Romans, caballers de la edat mitjana, pirates del set mars, grangers, de totes les menes, i per a tots els gustos. Aquests ninotets amb els quals , crec que vàrem crèixer la inmensa majoria del mòn. Són els protagonistes de millons de històries que els nanos s'inventen. Omplir hores jugant amb els clicks de playmobil, era facilíssim. Petits ninos de plàstic, de mirada fixa, al igual que les seves extremitats. Organitzats en els menjadors de les cases predisposats a lliurar les batalles per nosaltres, on sempre sortíem victoriosos. Doncs aquí queda, el meu petit homenatge, als que crec que han set, i seràn els millors companys d'aventures i campanyes que en les conquestes dels salons de casa vàren deixar que els dirigis com ha comandant. Fins a la victòria sempre!!! Per cert si algú està interessat en veure les últimes novetats sobre els clicks de playmobil, pot anar a la seva pàgina, on segur que vells records retornaran a la memòria. www.playmobil.com

LA MEVA MEITAT

Diuen que quan intentes explicar allò que estimes, sempre fracasses. Doncs fora paraules, no espatllem el moment.

UNA PART DE MI, JA ÉS DE TITANI.

Heus aquí el " tita ", el tornillo de titani que ja forma part del meu ésser, va ser implantat el passat 6 d'agost, pel doctor traumatòleg, Francesc Xavier Clos, quin crack !!! Avui ha estat l'última visita a c'al metge, una forta presa de mans i apa - fes vida normal,nano- les paraules que el doctor m'ha dedicat després de veure la radiografia que avui mateix m'han fet a l'hospital clínic de Vic. Així doncs, donem per finalitzat aquset i fins ara únic, petit infortuni que en el seu dia em va fer passar per les mans d'aquest gran doctor. Dono les gràcies a tot l'equip mèdic d'aquest hospital, per què la veritat, és que el tracte va ser magnífic. A ells els dic fins mai, ja que la intenció és no trepitjar mai més un hospital per tractar-me. Apa siau.

DIGUI !!!!

Desde fa un temps cap aquí, tinc la sensació que les coses passen massa ràpid. No fa tant que tenia un Alcatel, que amb prou-tes feines tenia cobertura, ara la feina que tinc per entendre el meu mòbil que n'hi molt menys és d'última generació. Potser és que ens passem més estona intentant esbrinar el funcionament de les coses que en disfrutar-les. Les millors coses que m'han passat mai, no han portat instruccions, no he tingut que llegir manuals per entendre-les, n'hi he apretat botons per veure què feien... Simplement he parat els cinc sentits per descobrir, el perquè. Si, és veritat que ara us escric desde un d'aquests mitjans que em sobrepassen per multitud de raons, no totes dolentes, no confonguem, estic segur que tot això està pensat per un bon ús. Però cada dia que hi paro la raó, aquesta em diu que aquest ritme em sobrepassa, no assimilo totes les evolucions, que avui dia esdevenen. L'únic que puc fer és passar de tot això, el que intento descobrir és que, la tecnologia és bona , és poderosa, però a l'hora és malèfica. El temps avança, les noves que ens porta la tecnologia avancen encara més, i tot i això la meva ment encara es pregunta com a dia d'avui puc parlar em la persona que desitjo despenjant el telèfon. No sóc capaç d'assimilar tant. Doncs si ha de ser així, endavant, que passi de llarg de casa, que encara em quedarà algún full, i una mica de tinta al boli per escriure quatre ratlles, encar que no us podré mantenir al dia sobre aquest blog. Masses preguntes, sense resposta que només fan perdurà el dubte, de si les coses avancen massa ràpid. Bufff!!!!

TIRS LLIURES

Uff, sembla mentida,si en fa de anys, que em despertava, i el primer que feia era posar la 2 de tve, per sentir la veu de Ramon Trecet, un locutor de televisió que feia les retransmisions dels partits de la NBA per la cadena estatal. Recordo que eren prop de les 9 del matí, quan ja estava davant de l'aparell, per disfrutar de dues hores de bon bàsquet. Aquella veu, la tinc posada dins del meu cap, en aquell racó de petites coses inolvidables. Eren dies impagables, s'ajuntava aquella magnígica veu, amb aquell espectacle que Màgic i companyia ens deleitava, partits Cèltics vs Lakers, Lakers vs Chicago, Knicks vs Detroit, no m'en perdia n'hi un. Qualsevol valia la pena , eren els putos cracks del bàsquetbol. No sé el motiu, n'hi el per què? Només sé que aquelles sensacions que experimentava avui, no me les transmet cap locutó, cap partit, n'hi tampoc cap dissabte el matí. Veure totes aquelles estrelles, damunt del parquet, és el què em va acabar de convèncer per jugar durant molts anys a bàsquet. Després s'acostava el mes de febrer, i amb ell l'all star, agrupàven els millors jugadors de tota la lliga americana, i es batien en duels fraticides, per ser el millor esmaixador, el millor triplista, i el millor jugador del partit de les estrelles. Mare de déu, tot l'equip ens reüniem a casa el Dani Escriche, ens proveíem amb litres de coca-cola, esperàvem que arribés la matinada, i que tot aquell espectacle comencés. Recordo tot l'equip reünit davant la caixa tonta, xisclant amb les esmaixades d'en Jordan, les assistències d'en Màgic, els triples d'en Larry i aquells magnífics sky hoops d'en Kareem. Moments irrepetibles, amb gent irrepetible. Per favor que torni el show time.

7 DESIERTOS

Gran llibre d'aventures, com li dic jo, de Sergio Fernández Tolosa, viatger incansable. Viatge d'un cicloturista pels deserts més grans del món, Austràlia,Atacama,Mojave,Namib,Kalahari,Gobi,Sáhara, amb unes fotografies excel.lents on capta perfectament el sentit del seu viatge, veure , conèixer i apendre. Per fer boca us transcric un fragment del llibre. Situació: en el Salar de Uyuni " Celso, cuando vio la cámara de fotos colgando de ni hombro, levantó ligeramente el pasamontañas que cubría su cara, mostrando una boca con pocos dientes que mascaban una bola de hoja de coca. Aunque su lengua es el quechua, me habló en castellano, para que pudiera entenderle: " Tú sabrás que cuando Cristóbal Colón llegó a América trajo la esclavitud a mi pueblo. Por eso no somos muy amigos de los españoles, aunque no tenemos nada contra Sergio, que es nuestro amigo". Celso continuó explicándome que trabajan de sol a sol siete días a la semana sólo para alimentar a sus hijos. Los turistas llegan en sus coches y sin mediar palabra les sacan fotos mientras ellos se parten la espalda en una salina en la que no les dejan trabajar con maquinaria. " Así que si nos haces una foto",prosiguió " debes saber que no nos gusta, que es una manera de humillarnos como obreros, porque este trabajo no le gusta a nadie. Dicho esto, por favor,amigo Sergio, ve y si quieres cuéntales a tus conciudadanos que todavía hoy hay esclavos en el mundo". Val molt la pena.

ENTRE MOTEROS I CICLISTES NO HI HA TANTA DIFERÈNCIA

Seguint amb la meva malaltíssa dèria de buscar la perfecció en l'art de les dues rodes impulsades per les extremitats inferiors. He descobert que en això del gust, compartim bastant entre els meus amics moteros i jo. En cada xerrada que apareix el tema motos, les ninetes dels ulls, dels meus amics comencen ha fer aigües quan apareix la paraula " DUCATI". És cert, quasi tots frisen per conduïr algun dia una d'aquestes màquines italianes, entre elles la Judit, la meva parella que des de fa poc té en el seu haver una Suzuki GS 500, nova de trinca. En veure que tots aquests malalts de les motos coincidien en els seus respectius gustos, vaig començar la recerca de les Ducati en versió pedals, evidentment vaig cercar-la, només amb les imatges paga la pena, que aquesta marca és d'una exquisitesa només comparada, al què a la cuina és el caviar. Disfruteu-la.

FOTOGRAFIES

Ara fa molts anys , quan jo estudiava E.G.B, just al final del carrer, vivien els germans Gasch, el germà gran en Marc, després de llicenciar-se en dret, i probar fortuna com advocat en un ajuntament, va decidir que allò no era per ell. Cert dia segons explica, es va trobar una motxilla mentre disfrutaven d'un concert, la qual contenia una càmera de video i una càmera fotogràfica Pentax, a ell l'hi va cridar més l'atenció la càmera de fotos, se l'enduia a les festes familiars, celebracions amb els amics, sortides a la neu amb els colegues per practicar snowboard. Era una afició més que tenia i que li agradva molt. A tal punt va arribar aquesta afició, que com us he comentat abans, va deixar la feina en l'abogacia per dedicar-se plenament al món de la fotografia. Amb uns resultats espectaculars com podreu veure en la seva pàgina web. En Marc Gasch s'ha convertit a dia d'avui en un del millors fotògrafs de snowboard, a més ha volgut obrir fronteres professionals, buscant en altres disciplines com la fotografia publicitària o en d'altres modalitats esportives. Recorrent-se mig món desde Canadà, Japó o Nova Zelanda ens ofereix un recull de inmillorables instantànees que avalen la qualitat del seu treball. També cal afegir el seu blog no menys espectacular on mostra part de la seva persona davant i no darrera de la càmera, on agrupa quantitat de viatges realitzats tan de feina com de oci, pedalant pel món, buscant els millors spots i coneixent més de la seva persona. Al blog hi podeu accedir des de la seva pàgina web. Realment si podeu feu-hi un cop d'ull, les fotos són magnífiques. www.marcgasch.com

YES, WE CAN !!!

Dimarts 4 de Novembre, tot un país es llença de cap a les urnes, motiu, intentar netejar la malmesa cara que fins a dia d'avui ha creat un personatge sobre la figura dels Estats Units d'Amèrica. Podriem dir que la ciutadania americana, ha estat la que ha propulsat aquest canvi. És aquesta la que s'ha movilitzat per anar ha buscar un home com l'Obama, no el contrari. Crec que la gent l'ha anat ha buscar a ell, i no ell ha anat ha buscar el vot de la gent. Una mica complicat d'explicar, però crec que els americans intenten donar un gir de 180 graus a la seva política. Per això han escollit com a nou president dels Estats Units en Barack Obama. Nou emperador del món capitalista, que segons molta gent és ell l'escollit per fer sortir, no només Amèrica de la crisi, sinó tot el món. Així que des de l' humil localitat de La Garriga, situada en la llunyana nació de Catalunya, espero i desitjo que els nord- americans sàpiguen a partir d'avui que jo, no n'espero res. Feu bondat, ens veiem en el proper article.