QR

La tecnologia avança i de quina manera, avui m'estreno amb el meu primer " QR , Quick Response", invent dels japonesos, vaya cracks!. I de què va?, doncs és molt senzill, aquest QR transforma la informació que nosaltres volguem donar, en una imatge bidimensional, plena de puntets negres, com si fòssin píxels. Podriem definir-ho com un codi de barres, però canviant les barres, per puntets negres. Per poder llegir aquest missatge amagat darrera aquest còdi, només cal que amb el nostre telèfon mòbil, fem una fotografia en aquest QR, instalar el programa de lectors de QR al nostre terminal, i aquest program desxifra aquest codi, mostrant el missatge. Aquí us adjunto un parell de adreces en les quals us podreu descarregar aquests lectors de QR. http://reader.kaywa.com , http://www.i-nigma.com. Doncs aquí us presento el meu primer QR, espero que pogueu desxifrar el missatge encobert.

PERSONES vs PERSONES

Després de sentir aquest matí l'Andy per la ràdio, fa que entengui el sentit de la superació, forçar que les limitacions que hem creat a les persones amb síndrome de down, desapareguin per l'afany que aquest home dia rera dia, i d'altres persones les quals han nascut amb un cromossoma de més hagin remitit de forma considerable. L'Andy Trias amb deu minuts de conversa, ha demostrat una força, una el.loqüècia, i un sentit de batre qualsevol tipus de impediment que se l'hi posi per davant, que ja màgradaria tenir-la a mí. Però això, no està ha l'abast de tothom, d'uns pocs que lluitant per un món sense fronteres han fet veure que la gent neix amb una condició la de persona, hi com ha tal se l'ha de tractar, no fer-ho és atentar contra tants anys de lluita que l'Andy, i els seus companys i amics han lliurat desde que van nèixer. Ell mateix ha exposat ha l'audiència de RAC1, que haver nascut amb la síndrome de down, per ell no ha estat cap impediment, sinó una sort, ja que així ha pogut mostrar al món sencer que les persones amb síndrome de down són tant o més persones que nosaltres que ens hem autoanomenat "normals". Sentir el testimoni de l'Andy , ha fet sentir-me petit davant la grandesa d'aquest paio. De veritat que sentir la conversa sencera us farà obrir els ulls, ja que entendreu el significat de la paraula " iguals", hi ha més, així farem desaparèixer la paraula mongol, del llenguatge, per adreçar-nos a les persones amb síndrome de down.http://www.rac1.org/elmon/?p=8736

ESTIMO LES ESPORTIVES

Per entendre'm una mica haurieu de baixar el cap, i mirar-me els peus. Allò que calço diu molt de mí. És una essència que intento transmetre a través de les esportives que dia rera dia em fan el camí més còmode, més que res , per què sense bambes, els inconvenients que em puc trobar pel camí poden ser bastant desagradables per els meus peus. Fins on vull arribar, doncs és molt senzill, les bambes us faran entendre de mí, que anyoro certes èpoques en les que la diversió, era una constant del dia a dia, les preocupacions eren nules, i el sentit de la responsabilitat no anava més lluny d'arribar a l'hora de sopar a casa. No vull que tornin, però tampoc vull oblidar-les. Em calçava pel què em deien, és molt simple. Tots sabeu que la meva passió per el bàsquet, està a l'ordre del dia, doncs bé, heus aquí que en els meus peus quasi sempre hi veureu une esportives de caire basquetbolístic, ara, sempre amb bambes que em retornin ha aquells anys viscuts amb dedicació única i exclusiva, per el bàsquet. Sembla una reflexió, una mica absurda, però quan em miro els peus, em dóna la sensació que recupero una mica de la memòria que pel camí he anat deixant. Axí és, que amics meus, cada vegada que em veieu calçar les bambes és possible que un petit somriure aparegui en el meu rostre, senyal inequívoca que la memòria està fent acte de presència en la meva ment. Com no podia fer cas del què em deia el gran Juan Antonio San Epifanio, "EPI".

DETROIT GEMS

Així, és com es denominaven els " Angeles Lakers", quan vàren ser fundats l'any 1947, passant per la ciutat de Mineàpolis i acabant el 1960 a la ciutat de Los Angeles. És l'equip amb el que vaig somiar jugar quant de ben petit, i no tant petit, jugava a bàsquet. Fins i tot he de reconèixer, que vaig ser molt abans seguidor dels Lakers, que no pas del Barça. És que només de pronunciar el nom, em venen al cap totes aquelles tardes que voltant per diferents indrets de Catalunya, anàvem encistellant pilotes dins de la cistella del rival. Hores i hores votant la pilota per les pistes de bàsquet de La Garriga, venia l'estiu, i amb ell, el càmpus de bàsquet. Tots els basquetmaniàtics concentrats en un espai rectangular, on ens seleccionàven com en el draft de la NBA, per unir-nos segons el nivell. Després venia el càmpus de la generalitat, Berga, Mollerussa, Sant Fruitós del Bages, a tots aquests llocs hi vaig fer parada per què volia probar-me, primer com ha persona i després com a jugador, eren 10 dies sense pares, només envoltat de bojos i bojes del bàsquet, era magnífic. Tots vinguts d'arreu de Catalunya, partint des de un mateix punt, el pàrquing del Camp Nou. Allà vaig entendre el significat de la paraula amistat, només calien 10 dies per fer que 150 nanos, esdevinguèssin una família. Recordo quant ja arribats de les estades esportives, ja en el camp nou, tots fets uns flams i entre llàgrimes ens despedíem. Ens intercanviàvem les adreces, els telèfons, qualsevol informació prou rellevant per poder-nos localitzar. Mare meva, tinc encara en la memòria, els sentiments que vaig descobrir cada vegada que tornava de les estades, semblava buit, em faltava tota aquella família, volia aquella vida per sempre, bàsquet, amics, amics, bàsquet, l'ordre era igual el conjunt era el que de veritat m'importava. El pitjor que recordo, i que cada dia en dedico 5 minuts per tenir-lo sempre en la meva memòria, va ser la inesperada mort d'en Marcel, on encara avui de tant en tant quedo amb ell, en el record per jugar un 1 contra 1. Per aquelles tardes d'esport amb el Marcel, en Guillem i jo.

SEMPRE, COCA-COLA

Ja fa molts i molts anys, era l'any 1885, un personatge anomenat John Pemberton en una farmàcia de la ciutat d'Atlanta, crea una medicina per alleugerir el mal de cap i les nàusees. Aquesta medecina, a través de Frank Robinson és qui la bateja i a més a més amb la seva caligrafia dissenya el logo actual de la marca. Aquest remei amb els anys va esdevenir refresc de culte mundial. Parlem de l'arxiconeguda Coca-Cola. Volia dedicar quatre ratlles a aquesta beguda que de ben segur em déu conèixer tant i tant. No recordo un sòl instant en el que no m'hagi acompanyat, aniversaris, celebracions de Nadals, reis, bodes, festivitats. És impossible, descriure un moment en el que la beguda no hi fos present. Com no podem recordar, el moment en el que ataçem el got als llavis, sentim el xiu-xiu de les bombolles el petar davant de la nostra boca,comencem ha fer que el líquid flueixi dins la boca, fent que els nostres ulls s'empàpin en un mar de llàgrimes a l'hora que notem una extranya sensació que recòrre per dintre el nas, és fantàstic. Suposo que per això és la beguda, millor dit, el refresc que més gent consumeix.

DIA MUNDIAL DE LA SIDA

La història, ens diu que la SIDA comença oficialment el dia 5 de Juny del 1981, quan el " Centre per la Prevenció i Control de Malalties" dels Estats Units, durant una conferència de premsa, mostra al mòn els primers casos de la " Síndrome d'immunodeficiència Adquirida", causada per el virus "VIH"( Virus d'Immunodeficiència Humana), aquest virus ataca el sistema immunitari, que és el mètode de defensa de l'organisme contra les agressions externes de virus, bacteris, fongs microscòpics i paràsits. El sistema immunitari actua en tot l'organisme gràcies als linfòcits. Una varietat d'aquests, els T4, dirigeixen les operacions de defensa, jugant un paper de capital importància. La destrucció d'aquest sistema immunitari exposa a la persona a infeccions i tumors. El VIH ataca principalment als linfòcits T4, paralitzant el sistema immunitari abans de que aquest hagi tingut la possibilitat d'organitzar les seves defenses. Fatídica data aquesta del 1 de Desembre que per alguns ens recorda que la SIDA hi va haver un dia que s'ens va endur algú que coneixíem. En memòria d'en Joan i de moltes d'altres persones que han perdut la vida a causa de la SIDA.