DREAMCATCHER

Fantàstic video d'escalada on ens mostra en Chris Sharma , el millor escalador d'esportiva del món, fent de les seves en una de les parets més difícils. L'Home vs paret, qui guanya?

ANEU FENT BOCA

Aquestes imatges són un tast del què és un concurs d'esmaixades de l'NBA, aquest en concret és el concurs de l'any passat, per això cal que entengueu ha què s'haurà d'enfrontar el senyor Rudy Fernández. OH MY GOD !!!http://es.youtube.com/watch?v=xRr2y1iPdFM

DIES GRISOS

El més sentit dels pèsams, a les famílies dels qutre petits que van perdre la vida a Sant Boi, per què cada estrella fugaç que es vegi, sigui una batejada de les criatures.

M'AJUDES HA CALCULAR ?

Companya durant quatre anys d'institut, aquesta peça, ja de col.leccionisme, és l'arxiconeguda calculadora Casio fx-82D, reforçada amb unes tapes de plàstic, les quals anaven amb un tancament últim model de frontisses, com no! també de plàstic. És l'aparell tecnològic per esxcel.lència en l'institut, ja que en aquesta calculadora, s'hi guardàven les xuletes per els exàmens i en molts casos, en la carcassa de plàstic, pintat amb típex, s'hi escrivia el nom de la persona per la qual anaves en aquella època, quina gran frase: I TÚ, PER QUÍ VAS? JA , JA ,JA , només de pensar-hi ja em peto la caixa. Em reitero JA,JA,JA.

PLUMIER

Avui dedico un petit homenatge, en aquesta peça tan indispensable en la vida escolar de tants infants. El plumier. Plè de colors, llàpissos, rotuladors, aquella tan inútil lupa, aquell joc de regles, el medidor d'angles. Crec que en algun moment de la nostra infantesa el plumier, va passar per les nostres mans, ja que quan començava el curs el primer que s'havia de fer, era renovar el material que ens havia quedat obsolet del curs anterior, qui diu obsolet, vol dir que es tenia que comprar-ne un de nou, pel simple fet de renovar-se o morir. Ja que de ben jovenets, les modes ja feien acte de presència en les aules. En particular, el meu plumier estava dedicat ha l'heroi de còmics Batman, molt xulo, la veritat és que feia molta paxoca treure'l de la motxilla, era tot negre llampant, amb l'emblema de l'heroi, el signe del ratpenat en color groc, una combinació de colors que es feien notar. Dit això, crec que el més prudent, és que amics i coneguts que tingueu canalla, en el vostre currículum us aneu fent a la idea que el plumier serà un tret molt important, crec que diferencial, per destacar de ben petit per sobre la resta dels companys de classe. El plumier, és el que pot marcar l'estatus dintre de la comunitat estudiantil, aviso per què així els nens i nenes no comencin ha quedar marcats de petits.

¡¡¡ IN YOUR FACE !!!

Benvolguda concurrència, pels que ens enamora aquest esport, anomenat bàsquet, estem d'enhorabona. Ja que en la pròxima edició de l'All Star Game, que es disputarà a Phoenix, contarem amb el senyor Rudy Fernández en el concurs d'esmaixades, siguent el primer jugador europeu de la història en disputar aquest concurs. Per anar fent boca us diré que aquest concurs és un dels esdeveniments més vistos durant el cap de setmana en què es disputa el partit de les estrelles, amb una audiència d'escàndol. No només és això, a part el senyor Rudy ha estat escollit, per votació popular. Ara més que mai, ens torna a la retina, aquella magnífica jugada en què el senyor Rudy, durant la final olímpica, contra els Estats Units, amb la pilota en la seva possessió, va marxar d'un defensor buscant la línia de fons, però just en el seu camí un senyor anomenat Dwight Howard, actual campió del concurs de mates de la NBA, més conegut com ha " SUPERMAN", l'hi va barrar el pas, en aquesll moment Rudy va fer el què seria la jugada més maca de tot el torneig, amb els dos collons molt ben posats, va decidir enlairar-se per sobre de Howard, aquest el va anar ha taponar, però, va passar algu estratosfèric, Rudy va saltar molt més que en Howard amb una força brutal i li va plantar l'esmaixada davant dels morros. L'Estadi es va posar en peus, per retre homenatge en aquest tros de jugador, i en Howard amb un pam de nas va recular amb el cap cot, rumiant d'on collons havia sortit aquest nano blanquet que saltava com si tingués molles a les cames. IN YOUR FACE, és com anomenen els americans el fet de que un jugador esmaixi, quan el seu defensor intenta parar-lo amb un tap. La jugada per excel.lència en la NBA, és la demostració de superioritat davant dels teus rivals. La forma més maca en bàsquet de dir que sóc més que tú. No cal dir, que el concurs entre el Howard (Orlando Magic), en Rudy Fernández (Portland Trail Blazers), en Rudy Gay (Memphis Grizzlies) i en Nate Robinson ( New York Knicks), serà un espectacle digne de les grans nits de bàsquet.

RECOMANO

Més de dues hores d'acció, que passen volant, trepidant pel.lícula d'aventures que transcorre en l'Australia del 1939, a les portes de la segona guerra mundial. Una història èpica, entre una aristòcrata anglesa, que hereta un ranxo, en semi ruines, i un cowboy dur de pelar que l'ajudarà en la seva creuada d'intentar reflotar el ranxo. La pel.lícula ens depara grans dòsis d'aventures, on l'acció no donarà treva, els paissatjes són fascinants, i la fotografia no deixa indiferent a ningú. Austràlia, és el nom d'aquest film que recomano. Aventures, aventures, i més aventures, que faran que l'estona en el cinema passi ràpidament.

Director: Baz Luhrmann Intérpretes: Nicole Kidman, Hugh Jackman

3, 2, 1 I ACCIÓ !

Sóna un timbre que ens anuncia, que alguna cosa ha de començar. S'apaguen els llums, i el silenci es fa amo i senyor de la sala, només el soroll d'alguna bossa de plàstic, ens d'estorba en la nostra concentració. S'obren les cortines vermelles, la pantalla s'il.lumina, i en aquell moment tot desapareix i la nostra ment, només té ulls per la gran pantalla. Estem al cinema alhambra de La Garriga, és el cinema on encara avui dia tenim la sort de pagar una entrada, per poder veure dues pel.lícules. Arribes, i darrera de la guixeta, el senyor Miró, ja amb les entrades en les nostres mans, passem ha veure en Xavi, el fill mitjà, l'hi comprem algunes llaminadures, i ja estem llestos per passar sala endins. Petita joia arquitectònica de La Garriga, que la família Miró, passant per èpoques bones i no tant bones, ha sabut tirar endavant, ja que la competència d'aquests multicines que cada dia ens ofereixen 15 sales on en cada una d'elles passen una pel.lícula diferent no els ha fet mai enrere. És preciós, entrar en el cinema Alhambra és traspassar una frontera de la realitat, cap a la ficció, que comença quan les cortines ens obren altres mòns cap a... no se sap on. És per això que us recomano, que qualsevol cap de setmana, deixeu que aquest cinema us deleiti amb una sessió que va més enllà de la pantalla.

TENGUI O FALTI

Tengui o falti, magnífiques, aquestes dues paraules, amb les que identificàvem, els cromos que ja teniem o bé que ens faltàven. És ben bé un misrteri com el nostre cervell treballa, per què en un moment donat ens transporti anys ençà. Exactament , això em va succeir ahir. Obrint un yoghourt danone, em va venir a la memòria aquells esplèndits àlbums, que aquesta empresa de làctics ens oferia cada any, recordo les col.lecions de D'artacan y los tres mosqueperros, les dels logos de diferentes marques comercials, els barrufets, la lliga de fútbol, l' acb, hi havia col.leccions per tots els gustos. Era tremendu, arribar a l'escola i començar ha treure els feixos de cromos repetits amb els que intentaries canviar-los per d'altres cromos faltants en la col.lecció- ei, ei aquest em falta a mi, t'el canvio per aquests altres sis cromos. -No ,no que aquests els tinc repes jo. Té, mira't els meus aviam què et semblen. - Ha veure..., tengui, tengui, falti... Així podriem descriure una conversa entre dos nanos que intercanviaven cromos. Un joc molt senzill, però alhora divertidíssim, aquell que aconseguia acabar l'àlbum de cromos era l'enveja de la classe. Per què, quants varem deixar els àlbums a mitjes? Crec que la proporció era de cada 4 nanos, 3 ho deixàven per impossible. Per tal de treure'm aquesta espina de col.leccions innacabades, ahir a la tarda vaig anar al quiosc ha fer-me amb un àlbum, anava amb la idea de que fos de temàtica basquetbolística, doncs caca!!! La dependenta em va somriure, i em va dir - Ui!! de bàsquet no en tenim, i ja fa anys que no en treuen!. Punyetes, amb les ganes que hi havia posat i la il.lusió , va hi m'ho estrunquen. La meva falera per aconseguir un àlbum és tant que molt amigablament l'hi vaig escriure un mail, al tot poderós dels cromos, el senyor Panini, per mostrar-li la meva pena al dirigir-me al quiosc i no trobar aquell anciat àlbum dels jugadors de bàsquet. A l'espera de la contesta, m'estic plantejant començar alguna altra col.lecció, la qual, la temàtica encara està per definir, ja que hauré de valorar la oferta que hi ha en aquests moments. No cal que us digui, que s'admeten suggeriments sobre la col.lecció que creieu que hauria de començar. No sabeu pas, la mala nit que he passat, pensant en el meu àlbum, que encara no tinc en el meu poder.

"ME GUSTA EL BALONCESTO, NO ME GUSTA PAU GASOL"

Aquest és un article dedicat a Chris Vernon. Locutor de la ràdio local de Memphis ESPN. Ell solet es va inventar la cançoneta " A mi me gusta el baloncesto, no me gusta Pau Gasol", desafortunada cançó, veient l'espectacular trajectòria d'en Pau desde que va marxar de Memphis. En la cançó ens volia mostrar un Pau ploramiques, demanant ha crits que el traspassèssin a un equip guanyador, donant d'ell una imatge de prepotent. Doncs heus aquí en Pau, que partit rera partit, demostra el perquè del seu fitxatge pels Lakers de Los Angeles. El per què d'aquest article ara, i no fa uns anys, és molt senzill, crec que el temps és el que posa les coses en el seu lloc, tal i com ha fet amb en Pau. Cal mirar les estadístiques en les que es mou en cada partit, per fer-li tancar la boca en aquest locutor, ja que crec que va atacar en Pau per ràbia a les persones no americanes. Són molts els jugadors de Memphis que per el meu gust mentre hi havia en Pau deixàven molt que desitjar dins d'una pista de bàsquet. Doncs per aquests n'hi una paraula. Mal fet. Pobre passarell, si no en tenia prou amb el pas d'en Pau per els Memphis, ara va hi l'hi foten en el seu equip en Marc el germà petit. Ja Ja, no volies caldo Chris, doncs dues tasses . Per cert cal que també em tregui el barret davant l'enorme temporada que està duent ha terme en Marc. Veig que els americans si que saben veure els bons jugadors, no com a can barça.

CAMINS

L'endemà de la nevada, el cantó més bucòlic s'em desperta, em fa mirar per la finestra, dirigir-la cap al Santuari de Puiggraciós, haig d'experimentar les sensacions que provoca passar per un camí que el podria fer a ulls clucs, però en unes condicions totalment diferents. La sensació és magnífica, un camí que a vegades s'em pot fer tan pesat, en aquest moment el disfruto a cada passa que dono. Surto desde La Garriga, vull veure tot el camí. No vull deixar cap racó per disfrutar. l'Única companya que tinc, és la meva càmera. Aquí, una petita mostra, del què em va deparar la matinal del Dimecres, passa rera passa.

NEU DE MITJANIT

En un dia com el passat dimarts, el millor, és disfrutar del què ens envolta, en aquest cas la diversió la varem tenir, amb l'agradable sorpresa de la nevada caiguda en el transcurs del dia, amb la Judit ens vam calçar les botes, un bon anorac, un gorro i uns guants per si ens voliem enfrontar en una crua i sangrenta guerra de boles de neu. Cosa que no va passar ja que eren les dotze de la mitjanit i el fred cada vegada era més present. Només ens va caler una càmera fotogràfica, les ganes de buscar bons llocs, per fer-la disparar, per tal de deixar constància que en aquella nevada del dia sis de gener del dos-mil nou, nosaltres hi erem.

PER MOLTS ANYS

Dia 6 de Gener, hora una del migdia, aprox, situació, Sant Miquel del Fai. La Judit i en Ferran es prometen amor etern. La història comença amb una núvia de blanc, arribant a Sant Miquel, el dia acaba de blanc, amb una núvia de blanc, trepitjant una manta blanca, un petit obsequi de la mare natura per donar la benvinguda els recent casats. Felicitats.