CAL CESC

TORNEM ALS ORIGENS

2011-11-22T19:02:00.000+01:00

Tornem allà on varem començar, on l'atletisme era cosa de cops de colze, empentes per agafar posició i on no hi havia treva. El cross, o modalitat de camp a través. En aquests camps de bassals, d' herba curtida per les matinades hivernals i de un constant fangueig és on jo vaig començar les meves peripècies en el món de l'atletisme, i on aquest cap de setmana hi he tornat. L'escenari, el parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, tot a punt un, centenar d'atletes preparats pel tret de sortida... i pam, ja hi tornem ha ser els records d'aquells matins amb l'escola per les comarques del Vallés, tornen al cap, quina gran sensació per un moment he vist el Francesc, el Najib, el Fodal, corrent al meu costat impagable. Tot d'una et pica un cuquet i ja et veus a la botiga Running Ríos comprant un parell de bambes de cross amb claus per poder córrer Diumenge. Repetiré, i tant si repetiré... ja estic inscrit pel cross de Gavà!!!
Classificació General: 19è. de 109 participants. Temps: 00:15:03 Distància: 4.000mts Ritme: 3:46 el km

EO,EO, QUE HI HA ALGÚ ?

2011-11-03T20:49:00.000+01:00

Aquest nano es penja una mica amb el blog, no? vergonya l'hi hauria de donar. Aquest jovent no acaba res del què comença avui dia.

L'OBLIT

2010-04-03T03:13:00.002+02:00

M'hauria de caure la cara de vergonya, fa més de cinc mesos que no faig cas al meu blog, quasi n'hi m'en recordo de la contrasenya que hi tinc per entrar-hi. Uf, fa mandra posar-mi, però quin remei, en propers dies m'exprimiré el cervell, per fer un post que sigui bastant digne. Fins aviat.

DUATLÓ

2009-10-03T00:10:00.002+02:00

Dissabte, un cop acabada la jornada laboral, un servidor, la Judit i el Sherpa, marxaran cap a Queralbs, per fe-hi nit. Ja que diumenge ben d'hora es donarà la sortida a la Duatló de Núria. La primera duatló d'alta muntanya que constarà en el meu currículum. Ganes, moltíssimes ganes les que tinc de començar ha pedalar collada de fontalba amunt.

ARMSTRONG

2009-07-26T01:14:00.004+02:00

Primer de tot felicitaré al nou campió del Tour de França 2009, l'Alberto Contador. Quin tros de ciclista que està fet aquest paio. Segon, no mateu la bèstia abans d'hora, crec que és injust tractar de gran derrotat aquest gran esportista que és en Lance Armstrong, tres anys lluny de l'alta competició i a la primera de canvi es situa entre els tres millors ciclistes de la ronda francesa. Crec que ell n'era plenament conscient que la lluita que duia ha terme no era vers els altres corredors, era ell vs. ell. De ben segur que moltes de les persones que varen idolatrar aquest esportista, avui estaven en el cantó equivocat. Elevem a les persones molt i molt amunt, per veure com cauen després, cosa que passa,i molt, en el món de l'esport. Més enllà de la persona arrogant que molts creuen que és i de l'ho pessuntuós que es veu, més enllà de tot això, hi ha la persona que no para de donar lliçons. Crec que són molts els que han disparat, sense tenir molt clar quin era l'objectiu. Més d'un esperava que dongués positiu en algun control antidopatge, altres que es desfés sobre la bicicleta, altres esperaven no se sap el què, però res de bo. Aquest home de perfecte estampa sobre la bici, sap que si ha de morir , morirà matant. Més ben dit morirà a cop de pedal. El que un dia, millor dit, el que durant set anys va ser el guanyador de la cursa més prestigiosa del món en ciclisme, mereix un respecte. El que no faré, és canviar de bàndol, segons bufi el vent, cosa que diu molt poc de la gent que així ho fa. Endavant Lance, i que sempre guanyi el millor, com així ha passat en aquest Tour.

LA MEVA GENT, NO ÉS QÜALSEVOL GENT

2009-07-09T01:31:00.002+02:00

Aniré directa a l'assumte, per no donar-hi voltes. La gent que creu en mí i que hi confia, és la gent que no vull abandonar mai. És la classe de gent per la cual, sense cap mena de dubte, donaria el meu braç. És gent que forma un cercle al meu voltant, el cual em protegeix, de qualsevol mal. És gent que em dóna motius per creure en les bones persones, és gent que m'emociona, que em fa riure i que em fa emprenyar, és ben sabut que en les històries d'amor sempre hi han petites trifulques de les quals la relació en surt més reforçada. Aquesta gent em fa sentir afortunat, de pensar que els he trobat, o que ells m'han trobat a mi. Aquestes paraules, són un petit tribut, un homenatge a la gent que m'estimo, és aquella gent, que s'allunya de casa per buscar fortuna, és aquella gent que escriu llibres, per fer que la gent faci volar la seva imaginació per pensar en llocs màgics, és aquella gent que busca el sentiment del públic, mentre fa bufar el seu instrument, és aquella gent que estima els animals, és aquella gent que pujada sobre una "fazer", proclama "muerteeeeee", és aquella gent amb la qual hem compartit la pèrdua del millor amic. Crec que no és aquella gent, crec que és la meva gent, és la part més noble de la meva persona, perquè sempre porto un bocinet de cadascú, per què cada un de vosaltres m'heu fet, m'heu ensenyat i m'heu fet veure que ... Simplement que us estimo. Va per l'Ori, la Judit, el Ferran, el Guillem, la Laura, en Jordi, la Bàrbara, la Mònica, el Jordi C., el David, la Míriam... per algun que s'ha quedat pel camí, i per d'altres que s'hi afegiran en un futur. Bona sort, i bona nit.

(LNH)

2009-07-05T23:46:00.002+02:00

M'agradaria pensar, que els de casa, estem fets d'una pasta especial, tot allò que un dia es presentava gris, avui, s'ens mostra d'un color, un color que implica esperança, alegria, un color que no sé ben bé com descriure, però que és un bon color. Avui només crec en una cosa, en el poder, el poder intentar canviar les coses, quan el vent es gira en contra, adreça les veles, el timó ha de ser teu, el protagonisme que adquireixes en aquell moment, et mostra que ets especial, que la lluita acaba de començar, que les barres que faras servir per passar pel cable com si fóssis un fonambolista, no són dèbils, t'hi podras agafar amb força per quan tinguis moments de dubte, per quan vegis que estas desequilibrat, per tots aqueslls moments en els que el Hodgkins, et faci creure que no estàs preparada per enfrontart-hi. Però això no ha passat, desde el començament, el vas mirar als ulls, el vas agafar per la solapa, i a cau d'orella l'hi vas dir:- no t'ho pensis amb mi no podras, t'has ben equivocat. El dèbil , sempre perd, i per què, doncs per què abans de començar ja ho dona per perdut, i el fort, també pot perdre, però mai comença la partida amb la mentalitat del vençut. Encara queda, però la lliçó l'has aprés, i ens ha l'has mostrat, de nou sé com definir la paraula valentia, només he de mirar el teu dia a dia, i veure com l'afrenta s'ha decantat al teu favor. Per els dies de "rissas", pels sopars de pizza, per tot allò en el què creiem, aquestes paraules van per tú VERO.

MOVING

2009-06-04T00:10:00.002+02:00

Aquest és el títol d'una de les cançons, que Dani Carbonell, alias Macaco, té en el seu darrer disc. Doncs bé, l'altre dia de casualitat, mirant els anuncis de propaganda electoral, que passaven per la tele, em vaig quedar ha cuadros, resulta que el partit polític de la falange española, havia escollit aquesta cançó com ha música del seu espot publicitari, reclamant a la gent que es movilitzés, en contra de la inmigració massiva en la que estava sotmés aquest país. Com ho diria... resulta que utilitzen la cançó de Macaco, un dels emblemes més actuals sobre el mestissatge de cultures, on ja ell en la seva cançó ens reclama movilitzacions, però no de caire feixista ,no, reclama més sensibilitat, sobre el nostre planeta en el més pur sentit mediambiental. I aquesta penya, em sembla que no pillen res de res, a més, dóno per suposat, que el tiu que ha planificat aquesta campanya, no té ni la més punyetera idea de qui collons és Macaco, què representa en la cultura musical, i quines són les seves creences ètiques respecte la vida. És una d'aquelles situacions que són tan paradoxals, menys per el propi autor de la cançó, que crec, que ha estat com embrutar de merda una mica la seva cançó. Moving germans i germanes, moving " for just one dream".

NO VULL DESBLOGAR-ME

2009-06-02T00:33:00.002+02:00

Començar projectes, sempre ha estat el meu fort. Al igual que els he començat, els he arrinconat, per deixar-los en l'oblit. El mateix, no vull que em passi amb aquest blog, que dia que passa, dia que està més deixat. És un projecte petit, però que quan el vaig iniciar, era el què em feia falta, explicar a la gent coses, el tema, és el de menys, el què em roti, el què em passi pel cap, buidar el cervell de temes que tinguin rellevància o no, experimentar, si sóc capaç o no, de transmetre a la gent els meus pensaments, mitjançant la paraula, a vegades il-lustrada amb algunes fotografies. El que intento dir, és que els propòsits, no els hem de deixar per l'inici d'any, no, els propòsits s'han de començar insitu. Si crec que aquest blog, està descuidat, el cuido i punt. Crec que el primer és el respecte cap a un mateix, maltractar aquest espai, és insultar allò que durant un cert temps ha estat una font de bons moments, escrivint, per no sé quí, però si sé per què. Per la gent, que durant uns moments ha fet parada i fonda en aquest blog.

" HOSTA "

2009-05-22T01:05:00.002+02:00

Petit, pelut, juganer, entremeliat. Són uns quants dels molts mots, amb els que us podria descriure en " SHERPA", el petit de casa, l'escollit d'entre molts gossos de Can Moret, per la Judit i un servidor per fer que casa sigui una nova llar per aquest cadell, de no més de dos mesos. De moment només ens ha donat que bons moments.

QUI LA PERSEGUEIX, L'ACONSEGUEIX

2009-04-10T01:17:00.005+02:00

Desesnes de mails al senyor Panini, reclamant una col.lecció que feia dies que esperava. No crec que hagi estat determinant la meva perseverància, més aviat la casualitat. Ara ja fa un parell de mesos que la tinc en el meu poder, les Trading Cards de l'ACB, amb el seu corresponent àlbum. Jo content, puc anar a la papereria, demanar uns quants sobres per la meva cole, i un cop a casa els cromos que em falten col.locar-los en la seva corresponent casella, i els repes, ben guardats en un feix i lligats amb una goma de pollastre, signe innequívoc que són els cromos repetits. Encara no està acabada, però ho estarà, aquesta si que la finalitzaré, amb els anys he après ha acabar tot allò que començo.

" M "

2009-04-07T10:34:00.002+02:00

" M ", és la xifra assolida per aquest blog, són estones que la gent ha decidit, ja sigui, per casualitat, o bé per coneixença d'aquest racó, fer-ne parada per veure i llegir algunes coses que em feia il.lusió escriure i reflexionar sobre elles. Algunes d'aquestes, han dit molt de mi, d'altres no tant, però el cert és que no puc negar, que la satisfacció d' arribar a les 1000 entrades em fa sentir que dins la xarxa, hi ha gent que fins i tot s'ho passa bé una estona llegint els escrits que hi penjo, a vegades fins i tot ha estat conversa en alguna sobretaula, on la gent m'ha seguit animant per no deixar aquest blog en un projecte inacabat. De tot cor, gràcies i que la vida no us deixi de somriure.

LA MITJA

2009-02-01T21:19:00.002+01:00

Desde aquí, Calcesc, màgradaria agraïr a tota aquesta gent que en un Diumenge al matí, surten al carrer per donar suport incondicional a prop de cinc mil persones que es repten a sí mateixes en un dia com avui, per fer 21 kms entre els pobles de Granollers- Les Franqueses i La Garriga. A tot el personal voluntari que s'ha encarregat de lliurar-nos tot el líquid necessari en les zones d'avituallament, a les persones que s'han encarregat de batallar amb el trànsit, els responsables de la cursa, que de ben segur haurán aconseguit que aquest any torni ha ser escollida la millor mitja marató de tot l'estat espanyol. Per què així sigui durant molts anys. Llarga vida a la Mitja Marató de Granollers. Per a tots aquests esmentats abans, el més fort dels aplaudiments.

DREAMCATCHER

2009-01-28T00:44:00.002+01:00

Fantàstic video d'escalada on ens mostra en Chris Sharma , el millor escalador d'esportiva del món, fent de les seves en una de les parets més difícils. L'Home vs paret, qui guanya?

ANEU FENT BOCA

2009-01-27T22:25:00.003+01:00

Aquestes imatges són un tast del què és un concurs d'esmaixades de l'NBA, aquest en concret és el concurs de l'any passat, per això cal que entengueu ha què s'haurà d'enfrontar el senyor Rudy Fernández. OH MY GOD !!!http://es.youtube.com/watch?v=xRr2y1iPdFM

DIES GRISOS

2009-01-26T13:57:00.003+01:00

El més sentit dels pèsams, a les famílies dels qutre petits que van perdre la vida a Sant Boi, per què cada estrella fugaç que es vegi, sigui una batejada de les criatures.

M'AJUDES HA CALCULAR ?

2009-01-22T16:29:00.002+01:00

Companya durant quatre anys d'institut, aquesta peça, ja de col.leccionisme, és l'arxiconeguda calculadora Casio fx-82D, reforçada amb unes tapes de plàstic, les quals anaven amb un tancament últim model de frontisses, com no! també de plàstic. És l'aparell tecnològic per esxcel.lència en l'institut, ja que en aquesta calculadora, s'hi guardàven les xuletes per els exàmens i en molts casos, en la carcassa de plàstic, pintat amb típex, s'hi escrivia el nom de la persona per la qual anaves en aquella època, quina gran frase: I TÚ, PER QUÍ VAS? JA , JA ,JA , només de pensar-hi ja em peto la caixa. Em reitero JA,JA,JA.

PLUMIER

2009-01-22T15:53:00.002+01:00

Avui dedico un petit homenatge, en aquesta peça tan indispensable en la vida escolar de tants infants. El plumier. Plè de colors, llàpissos, rotuladors, aquella tan inútil lupa, aquell joc de regles, el medidor d'angles. Crec que en algun moment de la nostra infantesa el plumier, va passar per les nostres mans, ja que quan començava el curs el primer que s'havia de fer, era renovar el material que ens havia quedat obsolet del curs anterior, qui diu obsolet, vol dir que es tenia que comprar-ne un de nou, pel simple fet de renovar-se o morir. Ja que de ben jovenets, les modes ja feien acte de presència en les aules. En particular, el meu plumier estava dedicat ha l'heroi de còmics Batman, molt xulo, la veritat és que feia molta paxoca treure'l de la motxilla, era tot negre llampant, amb l'emblema de l'heroi, el signe del ratpenat en color groc, una combinació de colors que es feien notar. Dit això, crec que el més prudent, és que amics i coneguts que tingueu canalla, en el vostre currículum us aneu fent a la idea que el plumier serà un tret molt important, crec que diferencial, per destacar de ben petit per sobre la resta dels companys de classe. El plumier, és el que pot marcar l'estatus dintre de la comunitat estudiantil, aviso per què així els nens i nenes no comencin ha quedar marcats de petits.

¡¡¡ IN YOUR FACE !!!

2009-01-20T16:31:00.002+01:00

Benvolguda concurrència, pels que ens enamora aquest esport, anomenat bàsquet, estem d'enhorabona. Ja que en la pròxima edició de l'All Star Game, que es disputarà a Phoenix, contarem amb el senyor Rudy Fernández en el concurs d'esmaixades, siguent el primer jugador europeu de la història en disputar aquest concurs. Per anar fent boca us diré que aquest concurs és un dels esdeveniments més vistos durant el cap de setmana en què es disputa el partit de les estrelles, amb una audiència d'escàndol. No només és això, a part el senyor Rudy ha estat escollit, per votació popular. Ara més que mai, ens torna a la retina, aquella magnífica jugada en què el senyor Rudy, durant la final olímpica, contra els Estats Units, amb la pilota en la seva possessió, va marxar d'un defensor buscant la línia de fons, però just en el seu camí un senyor anomenat Dwight Howard, actual campió del concurs de mates de la NBA, més conegut com ha " SUPERMAN", l'hi va barrar el pas, en aquesll moment Rudy va fer el què seria la jugada més maca de tot el torneig, amb els dos collons molt ben posats, va decidir enlairar-se per sobre de Howard, aquest el va anar ha taponar, però, va passar algu estratosfèric, Rudy va saltar molt més que en Howard amb una força brutal i li va plantar l'esmaixada davant dels morros. L'Estadi es va posar en peus, per retre homenatge en aquest tros de jugador, i en Howard amb un pam de nas va recular amb el cap cot, rumiant d'on collons havia sortit aquest nano blanquet que saltava com si tingués molles a les cames. IN YOUR FACE, és com anomenen els americans el fet de que un jugador esmaixi, quan el seu defensor intenta parar-lo amb un tap. La jugada per excel.lència en la NBA, és la demostració de superioritat davant dels teus rivals. La forma més maca en bàsquet de dir que sóc més que tú. No cal dir, que el concurs entre el Howard (Orlando Magic), en Rudy Fernández (Portland Trail Blazers), en Rudy Gay (Memphis Grizzlies) i en Nate Robinson ( New York Knicks), serà un espectacle digne de les grans nits de bàsquet.

RECOMANO

2009-01-19T17:19:00.003+01:00

Més de dues hores d'acció, que passen volant, trepidant pel.lícula d'aventures que transcorre en l'Australia del 1939, a les portes de la segona guerra mundial. Una història èpica, entre una aristòcrata anglesa, que hereta un ranxo, en semi ruines, i un cowboy dur de pelar que l'ajudarà en la seva creuada d'intentar reflotar el ranxo. La pel.lícula ens depara grans dòsis d'aventures, on l'acció no donarà treva, els paissatjes són fascinants, i la fotografia no deixa indiferent a ningú. Austràlia, és el nom d'aquest film que recomano. Aventures, aventures, i més aventures, que faran que l'estona en el cinema passi ràpidament.

Director: Baz Luhrmann Intérpretes: Nicole Kidman, Hugh Jackman

3, 2, 1 I ACCIÓ !

2009-01-19T16:38:00.003+01:00

Sóna un timbre que ens anuncia, que alguna cosa ha de començar. S'apaguen els llums, i el silenci es fa amo i senyor de la sala, només el soroll d'alguna bossa de plàstic, ens d'estorba en la nostra concentració. S'obren les cortines vermelles, la pantalla s'il.lumina, i en aquell moment tot desapareix i la nostra ment, només té ulls per la gran pantalla. Estem al cinema alhambra de La Garriga, és el cinema on encara avui dia tenim la sort de pagar una entrada, per poder veure dues pel.lícules. Arribes, i darrera de la guixeta, el senyor Miró, ja amb les entrades en les nostres mans, passem ha veure en Xavi, el fill mitjà, l'hi comprem algunes llaminadures, i ja estem llestos per passar sala endins. Petita joia arquitectònica de La Garriga, que la família Miró, passant per èpoques bones i no tant bones, ha sabut tirar endavant, ja que la competència d'aquests multicines que cada dia ens ofereixen 15 sales on en cada una d'elles passen una pel.lícula diferent no els ha fet mai enrere. És preciós, entrar en el cinema Alhambra és traspassar una frontera de la realitat, cap a la ficció, que comença quan les cortines ens obren altres mòns cap a... no se sap on. És per això que us recomano, que qualsevol cap de setmana, deixeu que aquest cinema us deleiti amb una sessió que va més enllà de la pantalla.

TENGUI O FALTI

2009-01-17T16:58:00.003+01:00

Tengui o falti, magnífiques, aquestes dues paraules, amb les que identificàvem, els cromos que ja teniem o bé que ens faltàven. És ben bé un misrteri com el nostre cervell treballa, per què en un moment donat ens transporti anys ençà. Exactament , això em va succeir ahir. Obrint un yoghourt danone, em va venir a la memòria aquells esplèndits àlbums, que aquesta empresa de làctics ens oferia cada any, recordo les col.lecions de D'artacan y los tres mosqueperros, les dels logos de diferentes marques comercials, els barrufets, la lliga de fútbol, l' acb, hi havia col.leccions per tots els gustos. Era tremendu, arribar a l'escola i començar ha treure els feixos de cromos repetits amb els que intentaries canviar-los per d'altres cromos faltants en la col.lecció- ei, ei aquest em falta a mi, t'el canvio per aquests altres sis cromos. -No ,no que aquests els tinc repes jo. Té, mira't els meus aviam què et semblen. - Ha veure..., tengui, tengui, falti... Així podriem descriure una conversa entre dos nanos que intercanviaven cromos. Un joc molt senzill, però alhora divertidíssim, aquell que aconseguia acabar l'àlbum de cromos era l'enveja de la classe. Per què, quants varem deixar els àlbums a mitjes? Crec que la proporció era de cada 4 nanos, 3 ho deixàven per impossible. Per tal de treure'm aquesta espina de col.leccions innacabades, ahir a la tarda vaig anar al quiosc ha fer-me amb un àlbum, anava amb la idea de que fos de temàtica basquetbolística, doncs caca!!! La dependenta em va somriure, i em va dir - Ui!! de bàsquet no en tenim, i ja fa anys que no en treuen!. Punyetes, amb les ganes que hi havia posat i la il.lusió , va hi m'ho estrunquen. La meva falera per aconseguir un àlbum és tant que molt amigablament l'hi vaig escriure un mail, al tot poderós dels cromos, el senyor Panini, per mostrar-li la meva pena al dirigir-me al quiosc i no trobar aquell anciat àlbum dels jugadors de bàsquet. A l'espera de la contesta, m'estic plantejant començar alguna altra col.lecció, la qual, la temàtica encara està per definir, ja que hauré de valorar la oferta que hi ha en aquests moments. No cal que us digui, que s'admeten suggeriments sobre la col.lecció que creieu que hauria de començar. No sabeu pas, la mala nit que he passat, pensant en el meu àlbum, que encara no tinc en el meu poder.

"ME GUSTA EL BALONCESTO, NO ME GUSTA PAU GASOL"

2009-01-14T11:14:00.003+01:00

Aquest és un article dedicat a Chris Vernon. Locutor de la ràdio local de Memphis ESPN. Ell solet es va inventar la cançoneta " A mi me gusta el baloncesto, no me gusta Pau Gasol", desafortunada cançó, veient l'espectacular trajectòria d'en Pau desde que va marxar de Memphis. En la cançó ens volia mostrar un Pau ploramiques, demanant ha crits que el traspassèssin a un equip guanyador, donant d'ell una imatge de prepotent. Doncs heus aquí en Pau, que partit rera partit, demostra el perquè del seu fitxatge pels Lakers de Los Angeles. El per què d'aquest article ara, i no fa uns anys, és molt senzill, crec que el temps és el que posa les coses en el seu lloc, tal i com ha fet amb en Pau. Cal mirar les estadístiques en les que es mou en cada partit, per fer-li tancar la boca en aquest locutor, ja que crec que va atacar en Pau per ràbia a les persones no americanes. Són molts els jugadors de Memphis que per el meu gust mentre hi havia en Pau deixàven molt que desitjar dins d'una pista de bàsquet. Doncs per aquests n'hi una paraula. Mal fet. Pobre passarell, si no en tenia prou amb el pas d'en Pau per els Memphis, ara va hi l'hi foten en el seu equip en Marc el germà petit. Ja Ja, no volies caldo Chris, doncs dues tasses . Per cert cal que també em tregui el barret davant l'enorme temporada que està duent ha terme en Marc. Veig que els americans si que saben veure els bons jugadors, no com a can barça.

CAMINS

2009-01-08T23:25:00.004+01:00

L'endemà de la nevada, el cantó més bucòlic s'em desperta, em fa mirar per la finestra, dirigir-la cap al Santuari de Puiggraciós, haig d'experimentar les sensacions que provoca passar per un camí que el podria fer a ulls clucs, però en unes condicions totalment diferents. La sensació és magnífica, un camí que a vegades s'em pot fer tan pesat, en aquest moment el disfruto a cada passa que dono. Surto desde La Garriga, vull veure tot el camí. No vull deixar cap racó per disfrutar. l'Única companya que tinc, és la meva càmera. Aquí, una petita mostra, del què em va deparar la matinal del Dimecres, passa rera passa.

NEU DE MITJANIT

2009-01-08T23:04:00.004+01:00

En un dia com el passat dimarts, el millor, és disfrutar del què ens envolta, en aquest cas la diversió la varem tenir, amb l'agradable sorpresa de la nevada caiguda en el transcurs del dia, amb la Judit ens vam calçar les botes, un bon anorac, un gorro i uns guants per si ens voliem enfrontar en una crua i sangrenta guerra de boles de neu. Cosa que no va passar ja que eren les dotze de la mitjanit i el fred cada vegada era més present. Només ens va caler una càmera fotogràfica, les ganes de buscar bons llocs, per fer-la disparar, per tal de deixar constància que en aquella nevada del dia sis de gener del dos-mil nou, nosaltres hi erem.

PER MOLTS ANYS

2009-01-08T22:52:00.002+01:00

Dia 6 de Gener, hora una del migdia, aprox, situació, Sant Miquel del Fai. La Judit i en Ferran es prometen amor etern. La història comença amb una núvia de blanc, arribant a Sant Miquel, el dia acaba de blanc, amb una núvia de blanc, trepitjant una manta blanca, un petit obsequi de la mare natura per donar la benvinguda els recent casats. Felicitats.

QR

2008-12-23T18:42:00.002+01:00

La tecnologia avança i de quina manera, avui m'estreno amb el meu primer " QR , Quick Response", invent dels japonesos, vaya cracks!. I de què va?, doncs és molt senzill, aquest QR transforma la informació que nosaltres volguem donar, en una imatge bidimensional, plena de puntets negres, com si fòssin píxels. Podriem definir-ho com un codi de barres, però canviant les barres, per puntets negres. Per poder llegir aquest missatge amagat darrera aquest còdi, només cal que amb el nostre telèfon mòbil, fem una fotografia en aquest QR, instalar el programa de lectors de QR al nostre terminal, i aquest program desxifra aquest codi, mostrant el missatge. Aquí us adjunto un parell de adreces en les quals us podreu descarregar aquests lectors de QR. http://reader.kaywa.com , http://www.i-nigma.com. Doncs aquí us presento el meu primer QR, espero que pogueu desxifrar el missatge encobert.

PERSONES vs PERSONES

2008-12-23T16:55:00.002+01:00

Després de sentir aquest matí l'Andy per la ràdio, fa que entengui el sentit de la superació, forçar que les limitacions que hem creat a les persones amb síndrome de down, desapareguin per l'afany que aquest home dia rera dia, i d'altres persones les quals han nascut amb un cromossoma de més hagin remitit de forma considerable. L'Andy Trias amb deu minuts de conversa, ha demostrat una força, una el.loqüècia, i un sentit de batre qualsevol tipus de impediment que se l'hi posi per davant, que ja màgradaria tenir-la a mí. Però això, no està ha l'abast de tothom, d'uns pocs que lluitant per un món sense fronteres han fet veure que la gent neix amb una condició la de persona, hi com ha tal se l'ha de tractar, no fer-ho és atentar contra tants anys de lluita que l'Andy, i els seus companys i amics han lliurat desde que van nèixer. Ell mateix ha exposat ha l'audiència de RAC1, que haver nascut amb la síndrome de down, per ell no ha estat cap impediment, sinó una sort, ja que així ha pogut mostrar al món sencer que les persones amb síndrome de down són tant o més persones que nosaltres que ens hem autoanomenat "normals". Sentir el testimoni de l'Andy , ha fet sentir-me petit davant la grandesa d'aquest paio. De veritat que sentir la conversa sencera us farà obrir els ulls, ja que entendreu el significat de la paraula " iguals", hi ha més, així farem desaparèixer la paraula mongol, del llenguatge, per adreçar-nos a les persones amb síndrome de down.http://www.rac1.org/elmon/?p=8736

ESTIMO LES ESPORTIVES

2008-12-10T19:20:00.002+01:00

Per entendre'm una mica haurieu de baixar el cap, i mirar-me els peus. Allò que calço diu molt de mí. És una essència que intento transmetre a través de les esportives que dia rera dia em fan el camí més còmode, més que res , per què sense bambes, els inconvenients que em puc trobar pel camí poden ser bastant desagradables per els meus peus. Fins on vull arribar, doncs és molt senzill, les bambes us faran entendre de mí, que anyoro certes èpoques en les que la diversió, era una constant del dia a dia, les preocupacions eren nules, i el sentit de la responsabilitat no anava més lluny d'arribar a l'hora de sopar a casa. No vull que tornin, però tampoc vull oblidar-les. Em calçava pel què em deien, és molt simple. Tots sabeu que la meva passió per el bàsquet, està a l'ordre del dia, doncs bé, heus aquí que en els meus peus quasi sempre hi veureu une esportives de caire basquetbolístic, ara, sempre amb bambes que em retornin ha aquells anys viscuts amb dedicació única i exclusiva, per el bàsquet. Sembla una reflexió, una mica absurda, però quan em miro els peus, em dóna la sensació que recupero una mica de la memòria que pel camí he anat deixant. Axí és, que amics meus, cada vegada que em veieu calçar les bambes és possible que un petit somriure aparegui en el meu rostre, senyal inequívoca que la memòria està fent acte de presència en la meva ment. Com no podia fer cas del què em deia el gran Juan Antonio San Epifanio, "EPI".

DETROIT GEMS

2008-12-06T19:20:00.002+01:00

Així, és com es denominaven els " Angeles Lakers", quan vàren ser fundats l'any 1947, passant per la ciutat de Mineàpolis i acabant el 1960 a la ciutat de Los Angeles. És l'equip amb el que vaig somiar jugar quant de ben petit, i no tant petit, jugava a bàsquet. Fins i tot he de reconèixer, que vaig ser molt abans seguidor dels Lakers, que no pas del Barça. És que només de pronunciar el nom, em venen al cap totes aquelles tardes que voltant per diferents indrets de Catalunya, anàvem encistellant pilotes dins de la cistella del rival. Hores i hores votant la pilota per les pistes de bàsquet de La Garriga, venia l'estiu, i amb ell, el càmpus de bàsquet. Tots els basquetmaniàtics concentrats en un espai rectangular, on ens seleccionàven com en el draft de la NBA, per unir-nos segons el nivell. Després venia el càmpus de la generalitat, Berga, Mollerussa, Sant Fruitós del Bages, a tots aquests llocs hi vaig fer parada per què volia probar-me, primer com ha persona i després com a jugador, eren 10 dies sense pares, només envoltat de bojos i bojes del bàsquet, era magnífic. Tots vinguts d'arreu de Catalunya, partint des de un mateix punt, el pàrquing del Camp Nou. Allà vaig entendre el significat de la paraula amistat, només calien 10 dies per fer que 150 nanos, esdevinguèssin una família. Recordo quant ja arribats de les estades esportives, ja en el camp nou, tots fets uns flams i entre llàgrimes ens despedíem. Ens intercanviàvem les adreces, els telèfons, qualsevol informació prou rellevant per poder-nos localitzar. Mare meva, tinc encara en la memòria, els sentiments que vaig descobrir cada vegada que tornava de les estades, semblava buit, em faltava tota aquella família, volia aquella vida per sempre, bàsquet, amics, amics, bàsquet, l'ordre era igual el conjunt era el que de veritat m'importava. El pitjor que recordo, i que cada dia en dedico 5 minuts per tenir-lo sempre en la meva memòria, va ser la inesperada mort d'en Marcel, on encara avui de tant en tant quedo amb ell, en el record per jugar un 1 contra 1. Per aquelles tardes d'esport amb el Marcel, en Guillem i jo.

SEMPRE, COCA-COLA

2008-12-03T11:04:00.002+01:00

Ja fa molts i molts anys, era l'any 1885, un personatge anomenat John Pemberton en una farmàcia de la ciutat d'Atlanta, crea una medicina per alleugerir el mal de cap i les nàusees. Aquesta medecina, a través de Frank Robinson és qui la bateja i a més a més amb la seva caligrafia dissenya el logo actual de la marca. Aquest remei amb els anys va esdevenir refresc de culte mundial. Parlem de l'arxiconeguda Coca-Cola. Volia dedicar quatre ratlles a aquesta beguda que de ben segur em déu conèixer tant i tant. No recordo un sòl instant en el que no m'hagi acompanyat, aniversaris, celebracions de Nadals, reis, bodes, festivitats. És impossible, descriure un moment en el que la beguda no hi fos present. Com no podem recordar, el moment en el que ataçem el got als llavis, sentim el xiu-xiu de les bombolles el petar davant de la nostra boca,comencem ha fer que el líquid flueixi dins la boca, fent que els nostres ulls s'empàpin en un mar de llàgrimes a l'hora que notem una extranya sensació que recòrre per dintre el nas, és fantàstic. Suposo que per això és la beguda, millor dit, el refresc que més gent consumeix.

DIA MUNDIAL DE LA SIDA

2008-12-01T14:28:00.002+01:00

La història, ens diu que la SIDA comença oficialment el dia 5 de Juny del 1981, quan el " Centre per la Prevenció i Control de Malalties" dels Estats Units, durant una conferència de premsa, mostra al mòn els primers casos de la " Síndrome d'immunodeficiència Adquirida", causada per el virus "VIH"( Virus d'Immunodeficiència Humana), aquest virus ataca el sistema immunitari, que és el mètode de defensa de l'organisme contra les agressions externes de virus, bacteris, fongs microscòpics i paràsits. El sistema immunitari actua en tot l'organisme gràcies als linfòcits. Una varietat d'aquests, els T4, dirigeixen les operacions de defensa, jugant un paper de capital importància. La destrucció d'aquest sistema immunitari exposa a la persona a infeccions i tumors. El VIH ataca principalment als linfòcits T4, paralitzant el sistema immunitari abans de que aquest hagi tingut la possibilitat d'organitzar les seves defenses. Fatídica data aquesta del 1 de Desembre que per alguns ens recorda que la SIDA hi va haver un dia que s'ens va endur algú que coneixíem. En memòria d'en Joan i de moltes d'altres persones que han perdut la vida a causa de la SIDA.

CIUTAT VELLA C.B.

2008-11-29T00:59:00.002+01:00

De vegades mirar canals de culte, com ara el canal 33 en hores intempestives, fa que de tant en tant es descobreixin documentals que es podrien qualificar de grans joies del gènere del documental. Aquest documental en concret, es titula " Ciutat Vella Club de Bàsquet", i ens descobreix les diferents històries entrellaçades, dels components de l'equip sub-21 del bàsquet ciutat vella. Joves que ambicionen el mateix, fer-se un futur, ja sigui a través dels estudis, o bé mitjançant una feina que els permeti una pròspera vida. El documental té una durada d'uns 55 minuts, amb música molt ben triada a través del Hip-Hop, un seguiment de la vida diària d'aquests nanos que de veritat recomano per la proximitat que han aconseguit els creadors d'aquesta història.http://www.tv3.cat/videos/856059
Fitxa tècnica:
Direcció: Albert Folk
Guió: Albert Folk i Adri de la Cruz
Muntatge: Adri de la Cruz
Música original: Banda Ancha
Disseny de so: Jordi Ribas
Producció executiva (Animals Films): Abel Folk i Joan Riedweg
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Drets musicals cedits per: Nunca Piso Freno, SL
Amb la intervenció de: Carlos Macián, Joselvis "Pabú" Medina, Hilario Ramos, Miguel Ángel García i Gerard Moreno.
Amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) i l'Ajuntament de Barcelona (Districte de Ciutat Vella, i l'Institut d'Educació)

MOVEMBER

2008-11-27T18:42:00.004+01:00

Gran descoberta, d'aquest moviment que es dur ha terme per tot arrèu. És una associació Australiana que ha spigut recòrrer el planeta, en busca de la conscienciació de l'home per prevenir el càncer de pròstata. Una iniciativa que del bigoti n'ha fet el seu emblema. Cada any a principis del mes de Novembre, milers d'homes ben afeitadets, es comencen ha deixar bigoti, aquest s'ha de mantenir fins a l'últim dia del mes, on aleshores es celebra una festa de clausura del "Movember", en la qual tots aquells homes que s'han deixat bigoti per la causa es reuneixen, s'escull el millor bigoti i s'informa de la quantitat de diners que la causa ha recaptat. Una forma molt curiosa i divertida de donar ha conèixer una causa. Cal dir que gran part d'aquests seguidors anomenats " Mo Bros " després de l'experiència de dur bigoti, l'han mantingut fins a dia d'avui. La qüestió ve ha ser així: la gent, normalment pregunta el per què un s'ha deixat bigoti, aleshores és el torn del " Mo Bros " d' explicar a la concurrència els principis d'aquesta causa. Així cada vegada que la gent pregunta, és una persona que ja sap de l'exsistència d'aquesta fundació. En l'enllaç que us proposo a continuació trobareu tota la informació relacionada amb aquesta organització.http://www.movember.com

HIMNES QUE TRASPASSEN FRONTERES

2008-11-21T10:53:00.003+01:00

Degut a la cooperació del Athlètic Club de Bilbao, amb una ONG, involucrada en la millora de vida dels nens del Congo. Aquests petits per donar-los les gràcies, van decidir apendre's l'himne del club bilbaí en llengua Euskera, quedant aquest resultat. És la hòstia. Aquí us deixo l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=cSszGbHgUBA

THE " CLICKS"

2008-11-21T00:09:00.003+01:00

Romans, caballers de la edat mitjana, pirates del set mars, grangers, de totes les menes, i per a tots els gustos. Aquests ninotets amb els quals , crec que vàrem crèixer la inmensa majoria del mòn. Són els protagonistes de millons de històries que els nanos s'inventen. Omplir hores jugant amb els clicks de playmobil, era facilíssim. Petits ninos de plàstic, de mirada fixa, al igual que les seves extremitats. Organitzats en els menjadors de les cases predisposats a lliurar les batalles per nosaltres, on sempre sortíem victoriosos. Doncs aquí queda, el meu petit homenatge, als que crec que han set, i seràn els millors companys d'aventures i campanyes que en les conquestes dels salons de casa vàren deixar que els dirigis com ha comandant. Fins a la victòria sempre!!! Per cert si algú està interessat en veure les últimes novetats sobre els clicks de playmobil, pot anar a la seva pàgina, on segur que vells records retornaran a la memòria. www.playmobil.com

LA MEVA MEITAT

2008-11-20T12:19:00.003+01:00

Diuen que quan intentes explicar allò que estimes, sempre fracasses. Doncs fora paraules, no espatllem el moment.

UNA PART DE MI, JA ÉS DE TITANI.

2008-11-20T12:01:00.002+01:00

Heus aquí el " tita ", el tornillo de titani que ja forma part del meu ésser, va ser implantat el passat 6 d'agost, pel doctor traumatòleg, Francesc Xavier Clos, quin crack !!! Avui ha estat l'última visita a c'al metge, una forta presa de mans i apa - fes vida normal,nano- les paraules que el doctor m'ha dedicat després de veure la radiografia que avui mateix m'han fet a l'hospital clínic de Vic. Així doncs, donem per finalitzat aquset i fins ara únic, petit infortuni que en el seu dia em va fer passar per les mans d'aquest gran doctor. Dono les gràcies a tot l'equip mèdic d'aquest hospital, per què la veritat, és que el tracte va ser magnífic. A ells els dic fins mai, ja que la intenció és no trepitjar mai més un hospital per tractar-me. Apa siau.

DIGUI !!!!

2008-11-19T18:47:00.003+01:00

Desde fa un temps cap aquí, tinc la sensació que les coses passen massa ràpid. No fa tant que tenia un Alcatel, que amb prou-tes feines tenia cobertura, ara la feina que tinc per entendre el meu mòbil que n'hi molt menys és d'última generació. Potser és que ens passem més estona intentant esbrinar el funcionament de les coses que en disfrutar-les. Les millors coses que m'han passat mai, no han portat instruccions, no he tingut que llegir manuals per entendre-les, n'hi he apretat botons per veure què feien... Simplement he parat els cinc sentits per descobrir, el perquè. Si, és veritat que ara us escric desde un d'aquests mitjans que em sobrepassen per multitud de raons, no totes dolentes, no confonguem, estic segur que tot això està pensat per un bon ús. Però cada dia que hi paro la raó, aquesta em diu que aquest ritme em sobrepassa, no assimilo totes les evolucions, que avui dia esdevenen. L'únic que puc fer és passar de tot això, el que intento descobrir és que, la tecnologia és bona , és poderosa, però a l'hora és malèfica. El temps avança, les noves que ens porta la tecnologia avancen encara més, i tot i això la meva ment encara es pregunta com a dia d'avui puc parlar em la persona que desitjo despenjant el telèfon. No sóc capaç d'assimilar tant. Doncs si ha de ser així, endavant, que passi de llarg de casa, que encara em quedarà algún full, i una mica de tinta al boli per escriure quatre ratlles, encar que no us podré mantenir al dia sobre aquest blog. Masses preguntes, sense resposta que només fan perdurà el dubte, de si les coses avancen massa ràpid. Bufff!!!!

TIRS LLIURES

2008-11-19T17:31:00.003+01:00

Uff, sembla mentida,si en fa de anys, que em despertava, i el primer que feia era posar la 2 de tve, per sentir la veu de Ramon Trecet, un locutor de televisió que feia les retransmisions dels partits de la NBA per la cadena estatal. Recordo que eren prop de les 9 del matí, quan ja estava davant de l'aparell, per disfrutar de dues hores de bon bàsquet. Aquella veu, la tinc posada dins del meu cap, en aquell racó de petites coses inolvidables. Eren dies impagables, s'ajuntava aquella magnígica veu, amb aquell espectacle que Màgic i companyia ens deleitava, partits Cèltics vs Lakers, Lakers vs Chicago, Knicks vs Detroit, no m'en perdia n'hi un. Qualsevol valia la pena , eren els putos cracks del bàsquetbol. No sé el motiu, n'hi el per què? Només sé que aquelles sensacions que experimentava avui, no me les transmet cap locutó, cap partit, n'hi tampoc cap dissabte el matí. Veure totes aquelles estrelles, damunt del parquet, és el què em va acabar de convèncer per jugar durant molts anys a bàsquet. Després s'acostava el mes de febrer, i amb ell l'all star, agrupàven els millors jugadors de tota la lliga americana, i es batien en duels fraticides, per ser el millor esmaixador, el millor triplista, i el millor jugador del partit de les estrelles. Mare de déu, tot l'equip ens reüniem a casa el Dani Escriche, ens proveíem amb litres de coca-cola, esperàvem que arribés la matinada, i que tot aquell espectacle comencés. Recordo tot l'equip reünit davant la caixa tonta, xisclant amb les esmaixades d'en Jordan, les assistències d'en Màgic, els triples d'en Larry i aquells magnífics sky hoops d'en Kareem. Moments irrepetibles, amb gent irrepetible. Per favor que torni el show time.

7 DESIERTOS

2008-11-11T23:39:00.002+01:00

Gran llibre d'aventures, com li dic jo, de Sergio Fernández Tolosa, viatger incansable. Viatge d'un cicloturista pels deserts més grans del món, Austràlia,Atacama,Mojave,Namib,Kalahari,Gobi,Sáhara, amb unes fotografies excel.lents on capta perfectament el sentit del seu viatge, veure , conèixer i apendre. Per fer boca us transcric un fragment del llibre. Situació: en el Salar de Uyuni " Celso, cuando vio la cámara de fotos colgando de ni hombro, levantó ligeramente el pasamontañas que cubría su cara, mostrando una boca con pocos dientes que mascaban una bola de hoja de coca. Aunque su lengua es el quechua, me habló en castellano, para que pudiera entenderle: " Tú sabrás que cuando Cristóbal Colón llegó a América trajo la esclavitud a mi pueblo. Por eso no somos muy amigos de los españoles, aunque no tenemos nada contra Sergio, que es nuestro amigo". Celso continuó explicándome que trabajan de sol a sol siete días a la semana sólo para alimentar a sus hijos. Los turistas llegan en sus coches y sin mediar palabra les sacan fotos mientras ellos se parten la espalda en una salina en la que no les dejan trabajar con maquinaria. " Así que si nos haces una foto",prosiguió " debes saber que no nos gusta, que es una manera de humillarnos como obreros, porque este trabajo no le gusta a nadie. Dicho esto, por favor,amigo Sergio, ve y si quieres cuéntales a tus conciudadanos que todavía hoy hay esclavos en el mundo". Val molt la pena.

ENTRE MOTEROS I CICLISTES NO HI HA TANTA DIFERÈNCIA

2008-11-11T23:00:00.003+01:00

Seguint amb la meva malaltíssa dèria de buscar la perfecció en l'art de les dues rodes impulsades per les extremitats inferiors. He descobert que en això del gust, compartim bastant entre els meus amics moteros i jo. En cada xerrada que apareix el tema motos, les ninetes dels ulls, dels meus amics comencen ha fer aigües quan apareix la paraula " DUCATI". És cert, quasi tots frisen per conduïr algun dia una d'aquestes màquines italianes, entre elles la Judit, la meva parella que des de fa poc té en el seu haver una Suzuki GS 500, nova de trinca. En veure que tots aquests malalts de les motos coincidien en els seus respectius gustos, vaig començar la recerca de les Ducati en versió pedals, evidentment vaig cercar-la, només amb les imatges paga la pena, que aquesta marca és d'una exquisitesa només comparada, al què a la cuina és el caviar. Disfruteu-la.

FOTOGRAFIES

2008-11-06T12:05:00.004+01:00

Ara fa molts anys , quan jo estudiava E.G.B, just al final del carrer, vivien els germans Gasch, el germà gran en Marc, després de llicenciar-se en dret, i probar fortuna com advocat en un ajuntament, va decidir que allò no era per ell. Cert dia segons explica, es va trobar una motxilla mentre disfrutaven d'un concert, la qual contenia una càmera de video i una càmera fotogràfica Pentax, a ell l'hi va cridar més l'atenció la càmera de fotos, se l'enduia a les festes familiars, celebracions amb els amics, sortides a la neu amb els colegues per practicar snowboard. Era una afició més que tenia i que li agradva molt. A tal punt va arribar aquesta afició, que com us he comentat abans, va deixar la feina en l'abogacia per dedicar-se plenament al món de la fotografia. Amb uns resultats espectaculars com podreu veure en la seva pàgina web. En Marc Gasch s'ha convertit a dia d'avui en un del millors fotògrafs de snowboard, a més ha volgut obrir fronteres professionals, buscant en altres disciplines com la fotografia publicitària o en d'altres modalitats esportives. Recorrent-se mig món desde Canadà, Japó o Nova Zelanda ens ofereix un recull de inmillorables instantànees que avalen la qualitat del seu treball. També cal afegir el seu blog no menys espectacular on mostra part de la seva persona davant i no darrera de la càmera, on agrupa quantitat de viatges realitzats tan de feina com de oci, pedalant pel món, buscant els millors spots i coneixent més de la seva persona. Al blog hi podeu accedir des de la seva pàgina web. Realment si podeu feu-hi un cop d'ull, les fotos són magnífiques. www.marcgasch.com

YES, WE CAN !!!

2008-11-06T10:28:00.002+01:00

Dimarts 4 de Novembre, tot un país es llença de cap a les urnes, motiu, intentar netejar la malmesa cara que fins a dia d'avui ha creat un personatge sobre la figura dels Estats Units d'Amèrica. Podriem dir que la ciutadania americana, ha estat la que ha propulsat aquest canvi. És aquesta la que s'ha movilitzat per anar ha buscar un home com l'Obama, no el contrari. Crec que la gent l'ha anat ha buscar a ell, i no ell ha anat ha buscar el vot de la gent. Una mica complicat d'explicar, però crec que els americans intenten donar un gir de 180 graus a la seva política. Per això han escollit com a nou president dels Estats Units en Barack Obama. Nou emperador del món capitalista, que segons molta gent és ell l'escollit per fer sortir, no només Amèrica de la crisi, sinó tot el món. Així que des de l' humil localitat de La Garriga, situada en la llunyana nació de Catalunya, espero i desitjo que els nord- americans sàpiguen a partir d'avui que jo, no n'espero res. Feu bondat, ens veiem en el proper article.

AIXÒ ÉS UN NO PARAR

2008-10-31T01:29:00.002+01:00

Degut a la meva adicció esportiva, segueixo recorrent el territori català en busca i captura de diferents curses que la meva persona pugui dur ha terme. Així doncs, que el proper diumenge dia 2 de novembre, farem camí cap ha Castellterçol, on disputarem juntament amb el David, i espero que el Toni, alias "Toro", la tercera edició de la cursa de muntanya de Castellterçol, amb un recorregut de 11 km, de pistes forestals, camins i corriols, tot això, amenitzat amb un fred que em deixarà els mogrons tièssos de per vida. Però com que ho faig per divertimento, no hi ha cap problema. Ja us informaré de com ens ha anat la prova.

VULL SER SKATER

2008-10-31T00:57:00.004+01:00

L'altre dia vàrem anar ha veure els extreme games que es van celebrar a Barcelona, tot curiosejant entorn tota aquella moguda, em van venir al cap certs records que ja tenia com oblidats. Tot plegat em va venir a la ment, la gran pel.lícula del Christian Slater, "Al filo del abismo", on també hi feia un petit paper el grandíssim Tom Hawk, un dels millors patinadors del món. Aquesta pel.lícula del 1989 em va revolucionar, vaig dir que seria skater, el film el vaig descobrir uns anys després de la seva estrena, però més val tard que mai. En aquell moment vaig decidir que havia de començar aquella nova vida de skater. Primer pas obtenir com fos, a qualsevol preu unes Airwalk model Disaster. Les vaig aconseguir, recordo que va anar tot molt ràpid per ferme amb les bambiquis. Segon punt i el més important, aconseguir una taula Santa Cruz, era igual si era el model, però havia de ser Santa Cruz, de cara a la galeria jo tenia un prestigi, que l'havia de mantenir, però aquell prestigi s'en va anar ha norris, quan per sorpresa un bon dia s'em regala un skate, marca no sé quin collons de marca, només , que va ser adquirida en uns grans magatzems, i n'hi les rodes eren speedfire o nata, n'hi els eixos eren powell peralta o independent. Això em va crear una gran conmoció a l'hora de presentar-me davant de la societat amb el meu monopatí de fireta, Com qui diu, i les súper Airwalk, que em permetrien fer aquells magnífics trucs com l'ollie, o grindar per algunes branes situades en qualsevol spot que s'hi pogués patinar. Però tot això ho havia de fer amb una Santa Cruz, no amb un tros de tauló de conglomerat. Per favor quin trauma que se'm va quedar tot hi els meus esforços per adquirir una d'aquestes joies

Singlespeeds

2008-10-23T12:27:00.008+02:00

Avui ens apropem a una nova tendència, bé nova en el sentit de la descoberta recent per part meva. Es tracta de les bicicletes singlespeeds, aquestes tenen la particularitat de tenir una sola marxa, com el seu nom ja indica. Avui en dia aquestes bicis, han fet que es porti una espècie de tunning al mòn de les dues rodes. És com la moda del vintage, però en les bicis, restaurar la bicicleta de forma que quedi una estètica moderna, però alhora antiga. Això del singlespeeds ens porta a les primeres èpoques de les bicis, aquells missatgers que repartien el correu, o el diari en les grans ciutats, però que a dia d'avui s'està extenent per tot arreu. Especialment per les grans ciutats on la mobilitat, es veu més afectada, i la gent es busca alternatives per moure's. D'altre banda, la gent ja ha començat ha portar aquest tipus de bici a la muntanya, però ja amb una altra estètica, sense prioritzar que la màquina recordi temps ençà. Doncs bé, paraules les justes, ara cal demostrar els fets amb imatges, i aquí us les penjo, per què aneu fent boca, d'aquestes exquisides obres d'art.

.

QUAN VAIG COMENÇAR HA SENTIR-ME LLIURE

2008-10-21T11:53:00.009+02:00

Si amb l'article dels Spectrums i companyia, segur que a més d'un hauré tocat la fibra, amb el que ve a continuació deixaré a més d'un amb la llagrimeta que si, que no a punt estarà de caure. Es tracta de les bicicletes. Però no qualsevol bicicletes. Eren les bicicletes amb les que voliem passar les mateixes aventures que els Goonies, conèixer hi cuidar extraterrestres com l'ET, i portar-lo de nou a casa seva o ser tan espectaculars com els Bicivoladores. Aquelles mítiques bicicletes BH California, les Panther, les Rabassa Derbi i com no aquelles Torrot. Algunes d'elles eren un munt de ferralla que pesàven un colló i part de l'altre, amb un canvi de marxes a l'estil seat 127 col.locat al ben mig del quadre, com aquelles proteccions d'espuma que recobrien la part alta i baixa del manillar, però el més curiós és que encara no entenc com teniem collons de moure aquells pots, ja que el plat que duien era enorme. Però clar està que per passar aventures ens era igual si el plat era massa gran, si la bici era pesada o si els frens eren de disc o de llanta. Per a mí el dia que a casa, em van regalar la bh californi de bicicross, s'em va obrir un univers davant meu, era com poder començar ha assavorir la llibertat per a mí mateix només amb la companyia de la meva bh. Hi és que la llibertat, l'entenia d'aquella manera, ara ja podia començar sobre la meva bicicleta, ha escollir els camins per on volia anar.

Bh California Star ( Full suspension)

Bh californiaRabassa Derbi canvi de 127 Pòster de les bicis BH

BITS DELS ANYS 80

2008-10-21T11:06:00.012+02:00

En aquestes quatre ratlles que venen, faré una mica de memòria per aquells nostàlgics que troben ha faltar aquelles tardes en les que mentre carregàvem els nostres jocs del Spectrum, o del Sony MSX, podiem saquejar les neveres de les nostres mares. Jornades interminables en què les nostres retines acabàven fetes un nyap. Jo en particular vaig tenir en possessió un Amstrad CPC 128 kb, ja amb el monitor incorporat, feia tota la pinta de un PC, pero res. A més tenia la gran particularitat que, mentre tots els meus amics tenien un MSX, que anava amb la tele de 14", això es resumia que quan ells volien miraven la tele quan els hi donava la gana. En canvi jo, merda!!, per què el meu monitor era dels putos que la pantalla era de color verd, només essent possible visualitar-hi jocs de l'ordinador. Bé anem ha fer boca amb unes quantes fotilles del més que respectats Commodores, MSX, Spectrums i d'altres.

Spectrum
Commodore 64 kb
Amstrad CPC 128 kb (aquest si era el meu)

Amstrad CPC ( aquest no era el meu )

Sony MSX (el mite de les computadores)

CONTRA LA DEPRESSIÓ

2008-10-20T15:55:00.005+02:00

Sempre per naturalesa, l'èsser humà, pateix trastorns de tristesa. És a dir, per uns instants, ens sembla que allò que ens passa no és agradable, n'hi amè. A vegades són circumstàncies que ja venen donades, ja sigui per una mala notícia, o per un esdeveniment que no ens ha agradat. El mal moment ve, quan aquest símptome, apareix no saps com, a l'hora que tampoc no hi trobes remei. Doncs bé, jo per aquest trastorn ja hi he trobat solució, i es diu: Amparar-se en els vincles familiars, els quals tinguin molt poca edat i estiguin per menjar-se'ls. En resum són el Nil i L'Ariadna, els meus nebots. Dels que a continuació posaré un arxiu fotogràfic amb el que us pugueu deleitar d'aquests dos torronets.

DE CURSA EN CURSA

2008-10-19T21:33:00.002+02:00

Amb la recuperació de l'escafòides ja quasi complerta, torno ha reenganxar-me al seguit de curses que omplen el calendari de tardor. Vaig començar per la de Sant Feliu de Codines, eren 4 Kms, després va ser la cursa popular de L'Ametlla del Vallès de 3,5 Kms, amb el resultat d'una tercera posició i per últim aquest diumenge 19 d'octubre a Sabadell, una cursa de 10 Kms, amb un temps de 44minuts i 44 segons, quedant en la posició 329, a una mitjana de 4 minuts i 29 segons el Km. Cada vegada amb costa menys sortir ha rodar cada dia, ja que les bones sensacions fan acte de presència en cada entrenament. Passen els dies i vaig rebaixant temps, i augmentant la sensació d'esforç. No sé el per què, però he començat una lluita en la que espero sorir-hi ben parat, jo vs jo. Per fer-me pujar l'autoestima penjaré la foto on recullo el trofeu obtingut a L'Ametlla. Així veuré que els esforços em valen la pena.

CHAINI, DONOSTI,POWER

2008-10-17T20:48:00.002+02:00

Aquestes són quatre ratlles en les que escric pensant en l'Oriol, el "chaini", el nostre "chaini", és un tipus fantàstic, que estima la música per damunt de tot. Com tothom, ha patit una mica en aquesta vida. En comú tenim una llarga amistat, vinguda de temps enrere. En èpoques en les que erem com el trio calavera. Un servidor sentat darrera una barra, i dos grans amics a l'altre costat explicant, hi ha l'hora escoltant alegries i penes dels uns i dels altres. L'altre cosa en comú és en la pèrdua que hem sofert tots dos en les nostres famílies. A cada un ens van privar de seguir disfrutant durant molts anys de dos pilars de la família. A mi del pare i el chaini de la mare. Això, no ha fet pas que s'en vingui avall ants al contrari. Perseguint el somni de ser un gran músic, va fer les maletes i en un tres i no res va fer camí cap a San Sebastián, a l'escola del Musikene. Això és un "bravo", a la determinació de la persecució del somnis. Allò que vols no ho dubtis, persegueix-ho hi no t'en cansis, fins que ho tinguis a les teves mans. BRAVO ORIOL!!!! Desde la Garriga una abraçada i sort amic.

MÉS RECOMANACIONS LITERÀRIES

2008-10-17T20:26:00.002+02:00

La recomanació que us porto es titula " Viure cada segon " de Lance Armstrong, ciclista professional, que durant 7 anys consecutius ha estat guanyador del Tour de França, i supervivent d'un càncer de testicles. La experiència en les pròpies carns d'aquest home que de la nit al dia , veu com la seva vida fa un gir de 360º. Supera tres operacions, una d'elles cerebral, 4 cicles de quimioteràpia i d'altres penúries que aquesta enfermetat comporta. Tot això amanit amb la dòsis de heroiricitat que fa que superada la malaltia guanyi 7 vegades la cursa ciclista més important del món. Sempre amb la convicció que la malaltia només podia èsser derrotada, posant sobre la taula un parell de collons, sense deixar de mirar la malaltia als ulls, però perdent-li tota la por i el respecte, ja que per ell és un símptoma de feblesa vers el càncer. La veritat, és que un només li queda una cosa ha fer en acabar el llibre. I és treure's el barret davant d'una persona que a dia d'avui té, més temps per els altres que per a sí mateixa. Pare de tres canalles, ciclista professional i avocat en cos i ànima a la seva fundació (LAF) LANCE ARMSTRONG FOUNDATION. www.laf.org

DISCULPEU-ME

2008-10-17T20:11:00.002+02:00

Abans de res, m'agradaria demanar disculpes a la gent que sovinteja aquest racó de món. Ja que són molts els simpatitzants del blog, que m'esbroncàven per la deixadesa a la que els tenia. Una vegada recuperat del trastorn literari, aparegut no se sap com. Alguns diuen que, la barreja d'alcohol, drogues i fama, han provocat que per moments el seny i la cordura m'hagin abandonat. Ara això està més que superat, després d'unes quantes magranes menjades al costat de la llar de foc, que diumenge rera diumenge, m'acompanyava en les tardes plujoses. Remei que molt honorablement em va aconsellar un dels membres de la família Puig, de l'Ametlla del Vallès. Dit això i sense més preàmbuls, aquest blog aixeca de nou el seu telò.

2008-09-18T17:17:00.003+02:00

Bona tarda gent, avui us porto una recomanació literaria. Es tracta del llibre " El niño con el pijama de rayas ", del escriptor John Boyne. Ed. Salamandra. La particular,i ingènua visió de l'holocaust, d'un nen de tan sols 9 anys. El llibre, crec que està escrit d'una forma molt senzilla, molt entenedora, això fa que el llibre sigui molt amè, segons la meva opinió. Clar està, que el propòsit de l' autor, és que la forma de expressar-se del protagonista sigui la que correspon a un sagalet de nou anyets. Un llibre ple de sentiments, i d'emocions, que més d'una llàgrima faran saltar. La veritat és que de la trama millor no parlar-ne, hi que sigui un mateix, que de mica en mica, vagi devorant les pàgines.

TEMPS ERA TEMPS

2008-09-16T23:05:00.004+02:00

Heus aquí, una d'aquelles fotos que poden fer més mal que bé a la meva persona, o a qualsevol membre de la meva família, si aquesta foto cau en males mans. La veritat és que, mirar enrere de tant en tant m'agrada. Recordo temps que queden lluny, però tan presents en la memòria. Persones que ara no hi són, però que perduren. És un petit homenatge a la meva família, en la que hi crec, per què és la que ha estat allà, per fer-me sentir molt afortunat. En la foto els cinc que hi aparèixen, acabats d' arribar del poble a la gran ciutat. En Joan, la Carme, la Vero, la Tati i el Cesc. Ara la família ha anat augmentant, però aquests ja us els presentaré un altre dia.

BAMBES, EL MEU DELIRI

2008-09-02T17:21:00.005+02:00

Peus de gat Tenaya "Aqua+" de conya per qualsevol roca
Salomon "Trail Pro" les tot terreny
Nike Air Jordan IV, quins records que em porten.
Les Converse "Weapon", nostalgia recuperada pels peus.
Converse " Pro Team Extensions" les que van ensenyar ha jugar a bàsquet.
Millet Ice, quina gran adquisició, peus calents sempre.

Heus aquí, una de les meves grans debilitats. Les bambes. No sé, el motiu d'aquest capritxo amb les bambes, però el tinc. També crec, que a través de les esportives que calça cadascú, es pot esbrinar una mica de la persona. Per això ara us mostraré algunes de les bambes que tinc en el meu haver, i d'altres que les utilitzo per practicar els meus esports preferits. Comencem amb els clàssics, un parell de Converse, les "Pro Team Extensions" i les " Weapon", seguim amb unes Nike Air Jordan IV, ja veieu que el bàsquet, és un dels meus preferits. Unes altres són les Salomon Trail Pro, aquestes per sortir ha còrrer per la muntanya. No deixem la muntanya ara toquen els peus de gat, uns Tenaya "Aqua+", s'adereixen bé a la roca, unes bones botes, les Millet , tant per glaceres, com per canals van de puta mare. I per últim les Northwave amb cales automàtiques, per poder dur el peu ben subjectat durant les trialeres i les sortides de btt. Aquí doncs, ja teniu un petit repàs de les bambes que faig servir més freqüentment. Ja veureu que de mica en mica , aniré presentant més adquisicions. Que algú em freni si us plau !!!

2008-08-30T02:36:00.004+02:00

ANEM DE CASAMENT

2008-08-28T13:02:00.003+02:00

El Ferran i la Judit s'ens casen el pròxim 6 de Gener, qui ens ho anuncia , és la Neshua la petita de Cal Ferrer, filla de la Judit i del Ferran, una monada de criatura. La sorpresa ha estat quan a l'hora del sopar, m'han demanat si m'agradaria ser el padrí de la núvia. I tant !!!!! Moltíssimes gràcies parella per haver-me fet aquest honor. Ara només cal esprèmer tant com pugui aquest cervellot que tinc per escriure un vers a la Judit, el més decent que es pugui. Què collons, se li cauran uns llagrimots quan el llegeixi que no hi haurà llàpis d'ulls que s'em resisteixi. De veritat parella,que el què m'hagueu demanat de ser el padrí m'ha fet molt content.

CLAUSURA DELS JOCS OLÍMPICS

2008-08-27T23:41:00.002+02:00

Doncs així és amics, els jocs ja han estat clausurats i de quina manera, tal hi com va passar en la cerimònia de inauguració, la clausura crec que també ens ha sorprés a tots. Ara és una sensació una mica com de vuit, ja que porto visquent els jocs casi, casi com si jo hi estigués competint, són moltes les hores passades davant la televisió postrat en el sofà de casa meva. Uns jocs que, per resultats que han obtingut els atletes, amb tants rècords del món, al meu parè han estat sublims. Crec que seran uns jocs recordats durant nolts anys, sent font de inspiració per d'altres ciutats organitzadores dels Jocs Olímpics. Així ens veiem d'aquí quatre anys a Londres.

JAMAICAN ALL STAR

2008-08-22T23:48:00.002+02:00

Aquests jamaicans segueixen fent de les seves. Van venir decidits ha trencar rècords, i així ho han acreditat. L'últim el dels 4x100. A part sembla com si volguésssin avisar a la resta del món que la seva hegèmonia en la disciplina de la velocitat serà seva per molt temps. Sembla que no tinguin límits per còrrer.

OBSEQUI DE LA SISTER & VIC

2008-08-20T13:34:00.002+02:00

Divendres passat la meva germana Verònica i el seu marit el Victor ens van convidar ha sopar, de conyna. Vesprada perfecte, temperatura bona companyia, inmillorable. Després partida al Tribial , ens vàrem partir la caixa de riure. Fins a les tres de la matinada donant-li al cocu. La única neurona que tinc s'en va ressentir l'endemà de tant que la vaig fer funcionar. Abans de sopar SORPRESA !!!! en majúscules, per què s'ho val ens vàren entregar una targeta de felicitació amb una mica de condiment en el seu interior, ja m'enteneu hi si no és igual, jo ja m'entenc. El cas és que ens volien felictar per què la Judit i jo fa poc temps que hem anat ha viure junts. La targeta és obra del Victor, un dissenyador de puta mare, que s'ho curra així de bé. Mostra d'això aquí teniu la targeta. A part d'això gràcies a tots dos per aquest regal i per les tardes i nits de gresca que passem tots junts amb la companyia del " RATOLÍ i el XAVALITO "

VIDEO DEL MILLOR VELOCISTA DE LA HISTÒRIA

2008-08-17T18:11:00.001+02:00

http://www.rtve.es/mediateca/videos/index.shtml

USAIN BOLT " THE LIGHTING "

2008-08-17T17:57:00.003+02:00

Segueixo inmers en el meu sofà de casa juntament amb la Judit, menjant hores hi hores de jocs olímpics. És fantàstic, aquest esdeveniment que es porta ha terme cada quatre anys és el meu preferit. Ahir 16 d'agost perplex davant de la televisió, em vaig quedar quan Usain Bolt un jamaicà de 21 anys va rebaixar el rècord del món de velocitat en la distància de 100 mts . 9.69 segons va fer aquest llam que que es va permetre el luxe de baixar el ritme de cursa quan ha falta d'uns 20 mts per l'arribada, mirant a costat hi costat, va veure que no hi havia ningú que pogués seguir n'hi tan sols la seva hombre. Només em cal dir, que per una persona com jo que ja fa uns quants anys que em trago totes les finals d'atletisme possibles, puc dir, al menys al meu paré, que és sens dubte la millor final dels 100 mts llisos de tota la història.

BEIJING 2008

2008-08-11T01:03:00.003+02:00

En l'article anterior us vaig comentar que la operació havia anat tan bé, doncs ara que el repós ha de ser una constant en el meu dia a dia, com millor que enganxat al televisor mirant hores d'esport per un tub. Prou que m'agrada mirar esports pel televisor, si em posen un canal 24 hores non stop, què us haig de dir que ja tinc el cul quadrat de les hores que porto postrades al sofà de casa meva. Per cert la cerimònia de inauguració dels jocs olimpics, què us haig de dir, ha l'alçada de les circumstàncies, un pur espectacle de colors, figures i pirotècnia, fent honor dels seus origens com ha creadors de la pólvora.

DE TORNADA HA CASA

2008-08-10T17:16:00.002+02:00

Què hi ha gent, ja estic de retorn de l'hospital clínic de Vic, on ja m'han intervingut del canell dret implantant-me un tornillet de titani ha l'escafoide. La operació ha anat perfecte, es va fer el dimecres dia 6 d'agost, i el divendres 8 ja estava fora. Ara només haig de portar el guix fins el dia 19 d'agost, aleshores m'el treuran per començar ha exercitar el canell. QUINES GANES!!! Estic anciós de tornar ha còrrer, anar amb bici, escalar una mica l'activitat que duia dia rera dia. Així doncs que paciència que és la mare de la ciència.

COMENCEN LES NITS D'ESTIU A CASA LA JUDIT I EL CESC

2008-08-04T11:57:00.003+02:00

Bé, ara que tothom està de vacances i el temps no es pot malgastar de cap de les maneres, una de les opcions és fer-la petar a la terrassa de casa la Judit i el Cesc. La primera nit la vàrem compartir amb la Pat, la Sílvia i el Jan. Sopar a la fresca, xixa per relaxar, partida de trivial i sobretaula per fer les nits caluroses una mica més suportables. No cal dir que la nit es va allargar una mica, ja ho té això l'estiu que les hores en les que un viu no cal saber-les. PD: Les últimes sobre el meu trencament de escafoides són, que el dimecres dia 6 d'agost passaré per quiròfan.

OPERACIÓ ESCAFOIDE

2008-07-29T20:40:00.002+02:00

Al final ha passat el què havia de passar després de mirar-ho el traumatòleg, m'ha dit que el millor per al meu canell era operar l'os trencat, menys temps que el guix segur que serà, ja que amb el guix hauria d'estar uns tres mesos, sense assegurar-me que quedaria ben soldat, en canvi el doctor m'ha dit que amb la implantació del tornillo ha l'escafoide diu que la possibilitat de l'èxit és més alta, així que hi hem posat fil a l'agulla i la setmana vinent entraré per primera vegada al quiròfan. Al principi no em feia gaire gràcia però només fa una setmana que porto la vena compressiva i ja en tinc la collunada plena de no poder fer res amb el meu braç natural. No puc anar ha còrrer, no puc anar amb bicicleta, no puc escalar, res de res, impossible estar-me quiet tants dies. Ja us aniré informant de les noves que em vagin passant. Fins aviat.

TRENCADISSA

2008-07-23T01:01:00.002+02:00

Apenas fa unes hores he experimentat la meva primera ruptura d'un os del meu cos, es trecta del escafoides de la mà dreta. Mai m'havia trencat res, sempre hi ha una primera vegada oi?, doncs si senyor una ruptura molt neta que em tindrà enguixat unes 6 setmanes, l'estiu ha tomar pel cul, i el que més m'emprenya, és que tornava ha entrenar fort pels objectius de la temporada que ve. Amb btt estava fort, en atletisme tres-quarts del mateix. Cap problema quant acabi aquest temps de conval.lescència començaré més fort si cal.

Vaig d'estrena

2008-07-21T21:44:00.002+02:00

Hola blogueros, avui m'estreno al meu blog, espero ser seriós i escriure sovint i d'una forma responsable en aquest espai de publicació obert ha tothom. Cal dir que amb això de internet i els blogs encara em falten un parell d'estius i alguna tardor per arribar ha entendre-ho. Dit això aviat tindreu notícies meves. PD: Només afegir per donar una mica més de informació de la meva persona, que sóc bona persona però bastant limitadota.