NEU DE MITJANIT

En un dia com el passat dimarts, el millor, és disfrutar del què ens envolta, en aquest cas la diversió la varem tenir, amb l'agradable sorpresa de la nevada caiguda en el transcurs del dia, amb la Judit ens vam calçar les botes, un bon anorac, un gorro i uns guants per si ens voliem enfrontar en una crua i sangrenta guerra de boles de neu. Cosa que no va passar ja que eren les dotze de la mitjanit i el fred cada vegada era més present. Només ens va caler una càmera fotogràfica, les ganes de buscar bons llocs, per fer-la disparar, per tal de deixar constància que en aquella nevada del dia sis de gener del dos-mil nou, nosaltres hi erem.

PER MOLTS ANYS

Dia 6 de Gener, hora una del migdia, aprox, situació, Sant Miquel del Fai. La Judit i en Ferran es prometen amor etern. La història comença amb una núvia de blanc, arribant a Sant Miquel, el dia acaba de blanc, amb una núvia de blanc, trepitjant una manta blanca, un petit obsequi de la mare natura per donar la benvinguda els recent casats. Felicitats.

QR

La tecnologia avança i de quina manera, avui m'estreno amb el meu primer " QR , Quick Response", invent dels japonesos, vaya cracks!. I de què va?, doncs és molt senzill, aquest QR transforma la informació que nosaltres volguem donar, en una imatge bidimensional, plena de puntets negres, com si fòssin píxels. Podriem definir-ho com un codi de barres, però canviant les barres, per puntets negres. Per poder llegir aquest missatge amagat darrera aquest còdi, només cal que amb el nostre telèfon mòbil, fem una fotografia en aquest QR, instalar el programa de lectors de QR al nostre terminal, i aquest program desxifra aquest codi, mostrant el missatge. Aquí us adjunto un parell de adreces en les quals us podreu descarregar aquests lectors de QR. http://reader.kaywa.com , http://www.i-nigma.com. Doncs aquí us presento el meu primer QR, espero que pogueu desxifrar el missatge encobert.

PERSONES vs PERSONES

Després de sentir aquest matí l'Andy per la ràdio, fa que entengui el sentit de la superació, forçar que les limitacions que hem creat a les persones amb síndrome de down, desapareguin per l'afany que aquest home dia rera dia, i d'altres persones les quals han nascut amb un cromossoma de més hagin remitit de forma considerable. L'Andy Trias amb deu minuts de conversa, ha demostrat una força, una el.loqüècia, i un sentit de batre qualsevol tipus de impediment que se l'hi posi per davant, que ja màgradaria tenir-la a mí. Però això, no està ha l'abast de tothom, d'uns pocs que lluitant per un món sense fronteres han fet veure que la gent neix amb una condició la de persona, hi com ha tal se l'ha de tractar, no fer-ho és atentar contra tants anys de lluita que l'Andy, i els seus companys i amics han lliurat desde que van nèixer. Ell mateix ha exposat ha l'audiència de RAC1, que haver nascut amb la síndrome de down, per ell no ha estat cap impediment, sinó una sort, ja que així ha pogut mostrar al món sencer que les persones amb síndrome de down són tant o més persones que nosaltres que ens hem autoanomenat "normals". Sentir el testimoni de l'Andy , ha fet sentir-me petit davant la grandesa d'aquest paio. De veritat que sentir la conversa sencera us farà obrir els ulls, ja que entendreu el significat de la paraula " iguals", hi ha més, així farem desaparèixer la paraula mongol, del llenguatge, per adreçar-nos a les persones amb síndrome de down.http://www.rac1.org/elmon/?p=8736

ESTIMO LES ESPORTIVES

Per entendre'm una mica haurieu de baixar el cap, i mirar-me els peus. Allò que calço diu molt de mí. És una essència que intento transmetre a través de les esportives que dia rera dia em fan el camí més còmode, més que res , per què sense bambes, els inconvenients que em puc trobar pel camí poden ser bastant desagradables per els meus peus. Fins on vull arribar, doncs és molt senzill, les bambes us faran entendre de mí, que anyoro certes èpoques en les que la diversió, era una constant del dia a dia, les preocupacions eren nules, i el sentit de la responsabilitat no anava més lluny d'arribar a l'hora de sopar a casa. No vull que tornin, però tampoc vull oblidar-les. Em calçava pel què em deien, és molt simple. Tots sabeu que la meva passió per el bàsquet, està a l'ordre del dia, doncs bé, heus aquí que en els meus peus quasi sempre hi veureu une esportives de caire basquetbolístic, ara, sempre amb bambes que em retornin ha aquells anys viscuts amb dedicació única i exclusiva, per el bàsquet. Sembla una reflexió, una mica absurda, però quan em miro els peus, em dóna la sensació que recupero una mica de la memòria que pel camí he anat deixant. Axí és, que amics meus, cada vegada que em veieu calçar les bambes és possible que un petit somriure aparegui en el meu rostre, senyal inequívoca que la memòria està fent acte de presència en la meva ment. Com no podia fer cas del què em deia el gran Juan Antonio San Epifanio, "EPI".

DETROIT GEMS

Així, és com es denominaven els " Angeles Lakers", quan vàren ser fundats l'any 1947, passant per la ciutat de Mineàpolis i acabant el 1960 a la ciutat de Los Angeles. És l'equip amb el que vaig somiar jugar quant de ben petit, i no tant petit, jugava a bàsquet. Fins i tot he de reconèixer, que vaig ser molt abans seguidor dels Lakers, que no pas del Barça. És que només de pronunciar el nom, em venen al cap totes aquelles tardes que voltant per diferents indrets de Catalunya, anàvem encistellant pilotes dins de la cistella del rival. Hores i hores votant la pilota per les pistes de bàsquet de La Garriga, venia l'estiu, i amb ell, el càmpus de bàsquet. Tots els basquetmaniàtics concentrats en un espai rectangular, on ens seleccionàven com en el draft de la NBA, per unir-nos segons el nivell. Després venia el càmpus de la generalitat, Berga, Mollerussa, Sant Fruitós del Bages, a tots aquests llocs hi vaig fer parada per què volia probar-me, primer com ha persona i després com a jugador, eren 10 dies sense pares, només envoltat de bojos i bojes del bàsquet, era magnífic. Tots vinguts d'arreu de Catalunya, partint des de un mateix punt, el pàrquing del Camp Nou. Allà vaig entendre el significat de la paraula amistat, només calien 10 dies per fer que 150 nanos, esdevinguèssin una família. Recordo quant ja arribats de les estades esportives, ja en el camp nou, tots fets uns flams i entre llàgrimes ens despedíem. Ens intercanviàvem les adreces, els telèfons, qualsevol informació prou rellevant per poder-nos localitzar. Mare meva, tinc encara en la memòria, els sentiments que vaig descobrir cada vegada que tornava de les estades, semblava buit, em faltava tota aquella família, volia aquella vida per sempre, bàsquet, amics, amics, bàsquet, l'ordre era igual el conjunt era el que de veritat m'importava. El pitjor que recordo, i que cada dia en dedico 5 minuts per tenir-lo sempre en la meva memòria, va ser la inesperada mort d'en Marcel, on encara avui de tant en tant quedo amb ell, en el record per jugar un 1 contra 1. Per aquelles tardes d'esport amb el Marcel, en Guillem i jo.

SEMPRE, COCA-COLA

Ja fa molts i molts anys, era l'any 1885, un personatge anomenat John Pemberton en una farmàcia de la ciutat d'Atlanta, crea una medicina per alleugerir el mal de cap i les nàusees. Aquesta medecina, a través de Frank Robinson és qui la bateja i a més a més amb la seva caligrafia dissenya el logo actual de la marca. Aquest remei amb els anys va esdevenir refresc de culte mundial. Parlem de l'arxiconeguda Coca-Cola. Volia dedicar quatre ratlles a aquesta beguda que de ben segur em déu conèixer tant i tant. No recordo un sòl instant en el que no m'hagi acompanyat, aniversaris, celebracions de Nadals, reis, bodes, festivitats. És impossible, descriure un moment en el que la beguda no hi fos present. Com no podem recordar, el moment en el que ataçem el got als llavis, sentim el xiu-xiu de les bombolles el petar davant de la nostra boca,comencem ha fer que el líquid flueixi dins la boca, fent que els nostres ulls s'empàpin en un mar de llàgrimes a l'hora que notem una extranya sensació que recòrre per dintre el nas, és fantàstic. Suposo que per això és la beguda, millor dit, el refresc que més gent consumeix.

DIA MUNDIAL DE LA SIDA

La història, ens diu que la SIDA comença oficialment el dia 5 de Juny del 1981, quan el " Centre per la Prevenció i Control de Malalties" dels Estats Units, durant una conferència de premsa, mostra al mòn els primers casos de la " Síndrome d'immunodeficiència Adquirida", causada per el virus "VIH"( Virus d'Immunodeficiència Humana), aquest virus ataca el sistema immunitari, que és el mètode de defensa de l'organisme contra les agressions externes de virus, bacteris, fongs microscòpics i paràsits. El sistema immunitari actua en tot l'organisme gràcies als linfòcits. Una varietat d'aquests, els T4, dirigeixen les operacions de defensa, jugant un paper de capital importància. La destrucció d'aquest sistema immunitari exposa a la persona a infeccions i tumors. El VIH ataca principalment als linfòcits T4, paralitzant el sistema immunitari abans de que aquest hagi tingut la possibilitat d'organitzar les seves defenses. Fatídica data aquesta del 1 de Desembre que per alguns ens recorda que la SIDA hi va haver un dia que s'ens va endur algú que coneixíem. En memòria d'en Joan i de moltes d'altres persones que han perdut la vida a causa de la SIDA.

CIUTAT VELLA C.B.

De vegades mirar canals de culte, com ara el canal 33 en hores intempestives, fa que de tant en tant es descobreixin documentals que es podrien qualificar de grans joies del gènere del documental. Aquest documental en concret, es titula " Ciutat Vella Club de Bàsquet", i ens descobreix les diferents històries entrellaçades, dels components de l'equip sub-21 del bàsquet ciutat vella. Joves que ambicionen el mateix, fer-se un futur, ja sigui a través dels estudis, o bé mitjançant una feina que els permeti una pròspera vida. El documental té una durada d'uns 55 minuts, amb música molt ben triada a través del Hip-Hop, un seguiment de la vida diària d'aquests nanos que de veritat recomano per la proximitat que han aconseguit els creadors d'aquesta història.http://www.tv3.cat/videos/856059
Fitxa tècnica:
Direcció: Albert Folk
Guió: Albert Folk i Adri de la Cruz
Muntatge: Adri de la Cruz
Música original: Banda Ancha
Disseny de so: Jordi Ribas
Producció executiva (Animals Films): Abel Folk i Joan Riedweg
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Drets musicals cedits per: Nunca Piso Freno, SL
Amb la intervenció de: Carlos Macián, Joselvis "Pabú" Medina, Hilario Ramos, Miguel Ángel García i Gerard Moreno.
Amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) i l'Ajuntament de Barcelona (Districte de Ciutat Vella, i l'Institut d'Educació)

MOVEMBER

Gran descoberta, d'aquest moviment que es dur ha terme per tot arrèu. És una associació Australiana que ha spigut recòrrer el planeta, en busca de la conscienciació de l'home per prevenir el càncer de pròstata. Una iniciativa que del bigoti n'ha fet el seu emblema. Cada any a principis del mes de Novembre, milers d'homes ben afeitadets, es comencen ha deixar bigoti, aquest s'ha de mantenir fins a l'últim dia del mes, on aleshores es celebra una festa de clausura del "Movember", en la qual tots aquells homes que s'han deixat bigoti per la causa es reuneixen, s'escull el millor bigoti i s'informa de la quantitat de diners que la causa ha recaptat. Una forma molt curiosa i divertida de donar ha conèixer una causa. Cal dir que gran part d'aquests seguidors anomenats " Mo Bros " després de l'experiència de dur bigoti, l'han mantingut fins a dia d'avui. La qüestió ve ha ser així: la gent, normalment pregunta el per què un s'ha deixat bigoti, aleshores és el torn del " Mo Bros " d' explicar a la concurrència els principis d'aquesta causa. Així cada vegada que la gent pregunta, és una persona que ja sap de l'exsistència d'aquesta fundació. En l'enllaç que us proposo a continuació trobareu tota la informació relacionada amb aquesta organització.http://www.movember.com

HIMNES QUE TRASPASSEN FRONTERES

Degut a la cooperació del Athlètic Club de Bilbao, amb una ONG, involucrada en la millora de vida dels nens del Congo. Aquests petits per donar-los les gràcies, van decidir apendre's l'himne del club bilbaí en llengua Euskera, quedant aquest resultat. És la hòstia. Aquí us deixo l'enllaç. http://www.youtube.com/watch?v=cSszGbHgUBA

THE " CLICKS"

Romans, caballers de la edat mitjana, pirates del set mars, grangers, de totes les menes, i per a tots els gustos. Aquests ninotets amb els quals , crec que vàrem crèixer la inmensa majoria del mòn. Són els protagonistes de millons de històries que els nanos s'inventen. Omplir hores jugant amb els clicks de playmobil, era facilíssim. Petits ninos de plàstic, de mirada fixa, al igual que les seves extremitats. Organitzats en els menjadors de les cases predisposats a lliurar les batalles per nosaltres, on sempre sortíem victoriosos. Doncs aquí queda, el meu petit homenatge, als que crec que han set, i seràn els millors companys d'aventures i campanyes que en les conquestes dels salons de casa vàren deixar que els dirigis com ha comandant. Fins a la victòria sempre!!! Per cert si algú està interessat en veure les últimes novetats sobre els clicks de playmobil, pot anar a la seva pàgina, on segur que vells records retornaran a la memòria. www.playmobil.com

LA MEVA MEITAT

Diuen que quan intentes explicar allò que estimes, sempre fracasses. Doncs fora paraules, no espatllem el moment.

UNA PART DE MI, JA ÉS DE TITANI.

Heus aquí el " tita ", el tornillo de titani que ja forma part del meu ésser, va ser implantat el passat 6 d'agost, pel doctor traumatòleg, Francesc Xavier Clos, quin crack !!! Avui ha estat l'última visita a c'al metge, una forta presa de mans i apa - fes vida normal,nano- les paraules que el doctor m'ha dedicat després de veure la radiografia que avui mateix m'han fet a l'hospital clínic de Vic. Així doncs, donem per finalitzat aquset i fins ara únic, petit infortuni que en el seu dia em va fer passar per les mans d'aquest gran doctor. Dono les gràcies a tot l'equip mèdic d'aquest hospital, per què la veritat, és que el tracte va ser magnífic. A ells els dic fins mai, ja que la intenció és no trepitjar mai més un hospital per tractar-me. Apa siau.

DIGUI !!!!

Desde fa un temps cap aquí, tinc la sensació que les coses passen massa ràpid. No fa tant que tenia un Alcatel, que amb prou-tes feines tenia cobertura, ara la feina que tinc per entendre el meu mòbil que n'hi molt menys és d'última generació. Potser és que ens passem més estona intentant esbrinar el funcionament de les coses que en disfrutar-les. Les millors coses que m'han passat mai, no han portat instruccions, no he tingut que llegir manuals per entendre-les, n'hi he apretat botons per veure què feien... Simplement he parat els cinc sentits per descobrir, el perquè. Si, és veritat que ara us escric desde un d'aquests mitjans que em sobrepassen per multitud de raons, no totes dolentes, no confonguem, estic segur que tot això està pensat per un bon ús. Però cada dia que hi paro la raó, aquesta em diu que aquest ritme em sobrepassa, no assimilo totes les evolucions, que avui dia esdevenen. L'únic que puc fer és passar de tot això, el que intento descobrir és que, la tecnologia és bona , és poderosa, però a l'hora és malèfica. El temps avança, les noves que ens porta la tecnologia avancen encara més, i tot i això la meva ment encara es pregunta com a dia d'avui puc parlar em la persona que desitjo despenjant el telèfon. No sóc capaç d'assimilar tant. Doncs si ha de ser així, endavant, que passi de llarg de casa, que encara em quedarà algún full, i una mica de tinta al boli per escriure quatre ratlles, encar que no us podré mantenir al dia sobre aquest blog. Masses preguntes, sense resposta que només fan perdurà el dubte, de si les coses avancen massa ràpid. Bufff!!!!

TIRS LLIURES

Uff, sembla mentida,si en fa de anys, que em despertava, i el primer que feia era posar la 2 de tve, per sentir la veu de Ramon Trecet, un locutor de televisió que feia les retransmisions dels partits de la NBA per la cadena estatal. Recordo que eren prop de les 9 del matí, quan ja estava davant de l'aparell, per disfrutar de dues hores de bon bàsquet. Aquella veu, la tinc posada dins del meu cap, en aquell racó de petites coses inolvidables. Eren dies impagables, s'ajuntava aquella magnígica veu, amb aquell espectacle que Màgic i companyia ens deleitava, partits Cèltics vs Lakers, Lakers vs Chicago, Knicks vs Detroit, no m'en perdia n'hi un. Qualsevol valia la pena , eren els putos cracks del bàsquetbol. No sé el motiu, n'hi el per què? Només sé que aquelles sensacions que experimentava avui, no me les transmet cap locutó, cap partit, n'hi tampoc cap dissabte el matí. Veure totes aquelles estrelles, damunt del parquet, és el què em va acabar de convèncer per jugar durant molts anys a bàsquet. Després s'acostava el mes de febrer, i amb ell l'all star, agrupàven els millors jugadors de tota la lliga americana, i es batien en duels fraticides, per ser el millor esmaixador, el millor triplista, i el millor jugador del partit de les estrelles. Mare de déu, tot l'equip ens reüniem a casa el Dani Escriche, ens proveíem amb litres de coca-cola, esperàvem que arribés la matinada, i que tot aquell espectacle comencés. Recordo tot l'equip reünit davant la caixa tonta, xisclant amb les esmaixades d'en Jordan, les assistències d'en Màgic, els triples d'en Larry i aquells magnífics sky hoops d'en Kareem. Moments irrepetibles, amb gent irrepetible. Per favor que torni el show time.

7 DESIERTOS

Gran llibre d'aventures, com li dic jo, de Sergio Fernández Tolosa, viatger incansable. Viatge d'un cicloturista pels deserts més grans del món, Austràlia,Atacama,Mojave,Namib,Kalahari,Gobi,Sáhara, amb unes fotografies excel.lents on capta perfectament el sentit del seu viatge, veure , conèixer i apendre. Per fer boca us transcric un fragment del llibre. Situació: en el Salar de Uyuni " Celso, cuando vio la cámara de fotos colgando de ni hombro, levantó ligeramente el pasamontañas que cubría su cara, mostrando una boca con pocos dientes que mascaban una bola de hoja de coca. Aunque su lengua es el quechua, me habló en castellano, para que pudiera entenderle: " Tú sabrás que cuando Cristóbal Colón llegó a América trajo la esclavitud a mi pueblo. Por eso no somos muy amigos de los españoles, aunque no tenemos nada contra Sergio, que es nuestro amigo". Celso continuó explicándome que trabajan de sol a sol siete días a la semana sólo para alimentar a sus hijos. Los turistas llegan en sus coches y sin mediar palabra les sacan fotos mientras ellos se parten la espalda en una salina en la que no les dejan trabajar con maquinaria. " Así que si nos haces una foto",prosiguió " debes saber que no nos gusta, que es una manera de humillarnos como obreros, porque este trabajo no le gusta a nadie. Dicho esto, por favor,amigo Sergio, ve y si quieres cuéntales a tus conciudadanos que todavía hoy hay esclavos en el mundo". Val molt la pena.

ENTRE MOTEROS I CICLISTES NO HI HA TANTA DIFERÈNCIA

Seguint amb la meva malaltíssa dèria de buscar la perfecció en l'art de les dues rodes impulsades per les extremitats inferiors. He descobert que en això del gust, compartim bastant entre els meus amics moteros i jo. En cada xerrada que apareix el tema motos, les ninetes dels ulls, dels meus amics comencen ha fer aigües quan apareix la paraula " DUCATI". És cert, quasi tots frisen per conduïr algun dia una d'aquestes màquines italianes, entre elles la Judit, la meva parella que des de fa poc té en el seu haver una Suzuki GS 500, nova de trinca. En veure que tots aquests malalts de les motos coincidien en els seus respectius gustos, vaig començar la recerca de les Ducati en versió pedals, evidentment vaig cercar-la, només amb les imatges paga la pena, que aquesta marca és d'una exquisitesa només comparada, al què a la cuina és el caviar. Disfruteu-la.

FOTOGRAFIES

Ara fa molts anys , quan jo estudiava E.G.B, just al final del carrer, vivien els germans Gasch, el germà gran en Marc, després de llicenciar-se en dret, i probar fortuna com advocat en un ajuntament, va decidir que allò no era per ell. Cert dia segons explica, es va trobar una motxilla mentre disfrutaven d'un concert, la qual contenia una càmera de video i una càmera fotogràfica Pentax, a ell l'hi va cridar més l'atenció la càmera de fotos, se l'enduia a les festes familiars, celebracions amb els amics, sortides a la neu amb els colegues per practicar snowboard. Era una afició més que tenia i que li agradva molt. A tal punt va arribar aquesta afició, que com us he comentat abans, va deixar la feina en l'abogacia per dedicar-se plenament al món de la fotografia. Amb uns resultats espectaculars com podreu veure en la seva pàgina web. En Marc Gasch s'ha convertit a dia d'avui en un del millors fotògrafs de snowboard, a més ha volgut obrir fronteres professionals, buscant en altres disciplines com la fotografia publicitària o en d'altres modalitats esportives. Recorrent-se mig món desde Canadà, Japó o Nova Zelanda ens ofereix un recull de inmillorables instantànees que avalen la qualitat del seu treball. També cal afegir el seu blog no menys espectacular on mostra part de la seva persona davant i no darrera de la càmera, on agrupa quantitat de viatges realitzats tan de feina com de oci, pedalant pel món, buscant els millors spots i coneixent més de la seva persona. Al blog hi podeu accedir des de la seva pàgina web. Realment si podeu feu-hi un cop d'ull, les fotos són magnífiques. www.marcgasch.com

YES, WE CAN !!!

Dimarts 4 de Novembre, tot un país es llença de cap a les urnes, motiu, intentar netejar la malmesa cara que fins a dia d'avui ha creat un personatge sobre la figura dels Estats Units d'Amèrica. Podriem dir que la ciutadania americana, ha estat la que ha propulsat aquest canvi. És aquesta la que s'ha movilitzat per anar ha buscar un home com l'Obama, no el contrari. Crec que la gent l'ha anat ha buscar a ell, i no ell ha anat ha buscar el vot de la gent. Una mica complicat d'explicar, però crec que els americans intenten donar un gir de 180 graus a la seva política. Per això han escollit com a nou president dels Estats Units en Barack Obama. Nou emperador del món capitalista, que segons molta gent és ell l'escollit per fer sortir, no només Amèrica de la crisi, sinó tot el món. Així que des de l' humil localitat de La Garriga, situada en la llunyana nació de Catalunya, espero i desitjo que els nord- americans sàpiguen a partir d'avui que jo, no n'espero res. Feu bondat, ens veiem en el proper article.

AIXÒ ÉS UN NO PARAR

Degut a la meva adicció esportiva, segueixo recorrent el territori català en busca i captura de diferents curses que la meva persona pugui dur ha terme. Així doncs, que el proper diumenge dia 2 de novembre, farem camí cap ha Castellterçol, on disputarem juntament amb el David, i espero que el Toni, alias "Toro", la tercera edició de la cursa de muntanya de Castellterçol, amb un recorregut de 11 km, de pistes forestals, camins i corriols, tot això, amenitzat amb un fred que em deixarà els mogrons tièssos de per vida. Però com que ho faig per divertimento, no hi ha cap problema. Ja us informaré de com ens ha anat la prova.

VULL SER SKATER

L'altre dia vàrem anar ha veure els extreme games que es van celebrar a Barcelona, tot curiosejant entorn tota aquella moguda, em van venir al cap certs records que ja tenia com oblidats. Tot plegat em va venir a la ment, la gran pel.lícula del Christian Slater, "Al filo del abismo", on també hi feia un petit paper el grandíssim Tom Hawk, un dels millors patinadors del món. Aquesta pel.lícula del 1989 em va revolucionar, vaig dir que seria skater, el film el vaig descobrir uns anys després de la seva estrena, però més val tard que mai. En aquell moment vaig decidir que havia de començar aquella nova vida de skater. Primer pas obtenir com fos, a qualsevol preu unes Airwalk model Disaster. Les vaig aconseguir, recordo que va anar tot molt ràpid per ferme amb les bambiquis. Segon punt i el més important, aconseguir una taula Santa Cruz, era igual si era el model, però havia de ser Santa Cruz, de cara a la galeria jo tenia un prestigi, que l'havia de mantenir, però aquell prestigi s'en va anar ha norris, quan per sorpresa un bon dia s'em regala un skate, marca no sé quin collons de marca, només , que va ser adquirida en uns grans magatzems, i n'hi les rodes eren speedfire o nata, n'hi els eixos eren powell peralta o independent. Això em va crear una gran conmoció a l'hora de presentar-me davant de la societat amb el meu monopatí de fireta, Com qui diu, i les súper Airwalk, que em permetrien fer aquells magnífics trucs com l'ollie, o grindar per algunes branes situades en qualsevol spot que s'hi pogués patinar. Però tot això ho havia de fer amb una Santa Cruz, no amb un tros de tauló de conglomerat. Per favor quin trauma que se'm va quedar tot hi els meus esforços per adquirir una d'aquestes joies

Singlespeeds

Avui ens apropem a una nova tendència, bé nova en el sentit de la descoberta recent per part meva. Es tracta de les bicicletes singlespeeds, aquestes tenen la particularitat de tenir una sola marxa, com el seu nom ja indica. Avui en dia aquestes bicis, han fet que es porti una espècie de tunning al mòn de les dues rodes. És com la moda del vintage, però en les bicis, restaurar la bicicleta de forma que quedi una estètica moderna, però alhora antiga. Això del singlespeeds ens porta a les primeres èpoques de les bicis, aquells missatgers que repartien el correu, o el diari en les grans ciutats, però que a dia d'avui s'està extenent per tot arreu. Especialment per les grans ciutats on la mobilitat, es veu més afectada, i la gent es busca alternatives per moure's. D'altre banda, la gent ja ha començat ha portar aquest tipus de bici a la muntanya, però ja amb una altra estètica, sense prioritzar que la màquina recordi temps ençà. Doncs bé, paraules les justes, ara cal demostrar els fets amb imatges, i aquí us les penjo, per què aneu fent boca, d'aquestes exquisides obres d'art.




.

QUAN VAIG COMENÇAR HA SENTIR-ME LLIURE

Si amb l'article dels Spectrums i companyia, segur que a més d'un hauré tocat la fibra, amb el que ve a continuació deixaré a més d'un amb la llagrimeta que si, que no a punt estarà de caure. Es tracta de les bicicletes. Però no qualsevol bicicletes. Eren les bicicletes amb les que voliem passar les mateixes aventures que els Goonies, conèixer hi cuidar extraterrestres com l'ET, i portar-lo de nou a casa seva o ser tan espectaculars com els Bicivoladores. Aquelles mítiques bicicletes BH California, les Panther, les Rabassa Derbi i com no aquelles Torrot. Algunes d'elles eren un munt de ferralla que pesàven un colló i part de l'altre, amb un canvi de marxes a l'estil seat 127 col.locat al ben mig del quadre, com aquelles proteccions d'espuma que recobrien la part alta i baixa del manillar, però el més curiós és que encara no entenc com teniem collons de moure aquells pots, ja que el plat que duien era enorme. Però clar està que per passar aventures ens era igual si el plat era massa gran, si la bici era pesada o si els frens eren de disc o de llanta. Per a mí el dia que a casa, em van regalar la bh californi de bicicross, s'em va obrir un univers davant meu, era com poder començar ha assavorir la llibertat per a mí mateix només amb la companyia de la meva bh. Hi és que la llibertat, l'entenia d'aquella manera, ara ja podia començar sobre la meva bicicleta, ha escollir els camins per on volia anar.

Bh California Star ( Full suspension)

Bh californiaRabassa Derbi canvi de 127Pòster de les bicis BH

BITS DELS ANYS 80

En aquestes quatre ratlles que venen, faré una mica de memòria per aquells nostàlgics que troben ha faltar aquelles tardes en les que mentre carregàvem els nostres jocs del Spectrum, o del Sony MSX, podiem saquejar les neveres de les nostres mares. Jornades interminables en què les nostres retines acabàven fetes un nyap. Jo en particular vaig tenir en possessió un Amstrad CPC 128 kb, ja amb el monitor incorporat, feia tota la pinta de un PC, pero res. A més tenia la gran particularitat que, mentre tots els meus amics tenien un MSX, que anava amb la tele de 14", això es resumia que quan ells volien miraven la tele quan els hi donava la gana. En canvi jo, merda!!, per què el meu monitor era dels putos que la pantalla era de color verd, només essent possible visualitar-hi jocs de l'ordinador. Bé anem ha fer boca amb unes quantes fotilles del més que respectats Commodores, MSX, Spectrums i d'altres.

Spectrum
Commodore 64 kb
Amstrad CPC 128 kb (aquest si era el meu)

Amstrad CPC ( aquest no era el meu )

Sony MSX (el mite de les computadores)