TIRS LLIURES

Uff, sembla mentida,si en fa de anys, que em despertava, i el primer que feia era posar la 2 de tve, per sentir la veu de Ramon Trecet, un locutor de televisió que feia les retransmisions dels partits de la NBA per la cadena estatal. Recordo que eren prop de les 9 del matí, quan ja estava davant de l'aparell, per disfrutar de dues hores de bon bàsquet. Aquella veu, la tinc posada dins del meu cap, en aquell racó de petites coses inolvidables. Eren dies impagables, s'ajuntava aquella magnígica veu, amb aquell espectacle que Màgic i companyia ens deleitava, partits Cèltics vs Lakers, Lakers vs Chicago, Knicks vs Detroit, no m'en perdia n'hi un. Qualsevol valia la pena , eren els putos cracks del bàsquetbol. No sé el motiu, n'hi el per què? Només sé que aquelles sensacions que experimentava avui, no me les transmet cap locutó, cap partit, n'hi tampoc cap dissabte el matí. Veure totes aquelles estrelles, damunt del parquet, és el què em va acabar de convèncer per jugar durant molts anys a bàsquet. Després s'acostava el mes de febrer, i amb ell l'all star, agrupàven els millors jugadors de tota la lliga americana, i es batien en duels fraticides, per ser el millor esmaixador, el millor triplista, i el millor jugador del partit de les estrelles. Mare de déu, tot l'equip ens reüniem a casa el Dani Escriche, ens proveíem amb litres de coca-cola, esperàvem que arribés la matinada, i que tot aquell espectacle comencés. Recordo tot l'equip reünit davant la caixa tonta, xisclant amb les esmaixades d'en Jordan, les assistències d'en Màgic, els triples d'en Larry i aquells magnífics sky hoops d'en Kareem. Moments irrepetibles, amb gent irrepetible. Per favor que torni el show time.