divendres, 13 de juliol de 2012

CALELLA



És inevitable, cada vegada que la calor apreta i l'Agost s'acosta, les converses més sol.licitades, són aquelles on la gent exposa el meravellòs viatge que durà a terme tan bon punt el timbre de la feina soni indicant els dies de sol i platja que els espera. Jo no en sóc una excepció, però ara la part nostàlgica apreta per mirar enrere i recordar. LLevar-me i començar a preparar els estris que durant uns dies m'acompanyarien per Calella, eren els anys en què els gelats eren uns tresors que només es podien menjar com a conseqüència d'algún premi que els pares otorgàven segons el criteri. Em donava la sensació que aquell viatge era etern a dins del cotxe, sense aire evidentment, esperant arribar a l'hostal. Arribàvem emb el pare, després ell marxava, havia d'atendre el bar. Però les imatges d'aquells dies em venen en forma de video en super 8mm.
Em veig entre unes roques, on l'aigua amb prou feina m'arribava al genoll, però allà estava jo amb el meu caçapapallones convertit en xarxa de pesca, els meus peus d'ànec i aquelles magnífiques ulleres de submarinista amb el seu tub de plàstic per poder respirar sota l'aigua, cridant mamaaa!!! mira què faig,mira què he pescat!!! aleshores ella desde la tovallola aixecava el braç per fer-me una d'aquelles salutacions de mare, que típic! molt bé Cesc! exclamava ella. Així passàven els dies, mai hi estàvem més de 5 o 6 dies, arribàvem a Calella poc abans de Sant Joan, per la revetlla pujava el meu pare, així celebràvem el seu Sant. Ara si que hi som tots!
Aquells estius van ser un regal,  cada vegada que  torno a Calella encara recordo com si fós ahir les roques on jugava a fer de submarinista. Però a dia d'avui encara no he trobat el gelat que tingui aquell gust d'infància.

dimarts, 22 de novembre de 2011

TORNEM ALS ORIGENS


Tornem allà on varem començar, on l'atletisme era cosa de cops de colze, empentes per agafar posició i on no hi havia treva. El cross, o modalitat de camp a través. En aquests camps de bassals, d' herba curtida per les matinades hivernals i de un constant fangueig és on jo vaig començar les meves peripècies en el món de l'atletisme, i on aquest cap de setmana hi he tornat. L'escenari, el parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet, tot a punt un, centenar d'atletes preparats pel tret de sortida... i pam, ja hi tornem ha ser els records d'aquells matins amb l'escola per les comarques del Vallés, tornen al cap, quina gran sensació per un moment he vist el Francesc, el Najib, el Fodal, corrent al meu costat impagable. Tot d'una et pica un cuquet i ja et veus a la botiga Running Ríos comprant un parell de bambes de cross amb claus per poder córrer Diumenge. Repetiré, i tant si repetiré... ja estic inscrit pel cross de Gavà!!!
Classificació General: 19è. de 109 participants. Temps: 00:15:03 Distància: 4.000mts Ritme: 3:46 el km

dijous, 3 de novembre de 2011

EO,EO, QUE HI HA ALGÚ ?

Aquest nano es penja una mica amb el blog, no? vergonya l'hi  hauria de donar. Aquest jovent no acaba res del què comença avui dia.

dissabte, 3 d’abril de 2010

L'OBLIT

M'hauria de caure la cara de vergonya, fa més de cinc mesos que no faig cas al meu blog, quasi n'hi m'en recordo de la contrasenya que hi tinc per entrar-hi. Uf, fa mandra posar-mi, però quin remei, en propers dies m'exprimiré el cervell, per fer un post que sigui bastant digne. Fins aviat.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

DUATLÓ


Dissabte, un cop acabada la jornada laboral, un servidor, la Judit i el Sherpa, marxaran cap a Queralbs, per fe-hi nit. Ja que diumenge ben d'hora es donarà la sortida a la Duatló de Núria. La primera duatló d'alta muntanya que constarà en el meu currículum. Ganes, moltíssimes ganes les que tinc de començar ha pedalar collada de fontalba amunt.

diumenge, 26 de juliol de 2009

ARMSTRONG

Primer de tot felicitaré al nou campió del Tour de França 2009, l'Alberto Contador. Quin tros de ciclista que està fet aquest paio. Segon, no mateu la bèstia abans d'hora, crec que és injust tractar de gran derrotat aquest gran esportista que és en Lance Armstrong, tres anys lluny de l'alta competició i a la primera de canvi es situa entre els tres millors ciclistes de la ronda francesa. Crec que ell n'era plenament conscient que la lluita que duia ha terme no era vers els altres corredors, era ell vs. ell. De ben segur que moltes de les persones que varen idolatrar aquest esportista, avui estaven en el cantó equivocat. Elevem a les persones molt i molt amunt, per veure com cauen després, cosa que passa,i molt, en el món de l'esport. Més enllà de la persona arrogant que molts creuen que és i de l'ho pessuntuós que es veu, més enllà de tot això, hi ha la persona que no para de donar lliçons. Crec que són molts els que han disparat, sense tenir molt clar quin era l'objectiu. Més d'un esperava que dongués positiu en algun control antidopatge, altres que es desfés sobre la bicicleta, altres esperaven no se sap el què, però res de bo. Aquest home de perfecte estampa sobre la bici, sap que si ha de morir , morirà matant. Més ben dit morirà a cop de pedal. El que un dia, millor dit, el que durant set anys va ser el guanyador de la cursa més prestigiosa del món en ciclisme, mereix un respecte. El que no faré, és canviar de bàndol, segons bufi el vent, cosa que diu molt poc de la gent que així ho fa. Endavant Lance, i que sempre guanyi el millor, com així ha passat en aquest Tour.

dijous, 9 de juliol de 2009

LA MEVA GENT, NO ÉS QÜALSEVOL GENT

Aniré directa a l'assumte, per no donar-hi voltes. La gent que creu en mí i que hi confia, és la gent que no vull abandonar mai. És la classe de gent per la cual, sense cap mena de dubte, donaria el meu braç. És gent que forma un cercle al meu voltant, el cual em protegeix, de qualsevol mal. És gent que em dóna motius per creure en les bones persones, és gent que m'emociona, que em fa riure i que em fa emprenyar, és ben sabut que en les històries d'amor sempre hi han petites trifulques de les quals la relació en surt més reforçada. Aquesta gent em fa sentir afortunat, de pensar que els he trobat, o que ells m'han trobat a mi. Aquestes paraules, són un petit tribut, un homenatge a la gent que m'estimo, és aquella gent, que s'allunya de casa per buscar fortuna, és aquella gent que escriu llibres, per fer que la gent faci volar la seva imaginació per pensar en llocs màgics, és aquella gent que busca el sentiment del públic, mentre fa bufar el seu instrument, és aquella gent que estima els animals, és aquella gent que pujada sobre una "fazer", proclama "muerteeeeee", és aquella gent amb la qual hem compartit la pèrdua del millor amic. Crec que no és aquella gent, crec que és la meva gent, és la part més noble de la meva persona, perquè sempre porto un bocinet de cadascú, per què cada un de vosaltres m'heu fet, m'heu ensenyat i m'heu fet veure que ... Simplement que us estimo. Va per l'Ori, la Judit, el Ferran, el Guillem, la Laura, en Jordi, la Bàrbara, la Mònica, el Jordi C., el David, la Míriam... per algun que s'ha quedat pel camí, i per d'altres que s'hi afegiran en un futur. Bona sort, i bona nit.

diumenge, 5 de juliol de 2009

(LNH)

M'agradaria pensar, que els de casa, estem fets d'una pasta especial, tot allò que un dia es presentava gris, avui, s'ens mostra d'un color, un color que implica esperança, alegria, un color que no sé ben bé com descriure, però que és un bon color. Avui només crec en una cosa, en el poder, el poder intentar canviar les coses, quan el vent es gira en contra, adreça les veles, el timó ha de ser teu, el protagonisme que adquireixes en aquell moment, et mostra que ets especial, que la lluita acaba de començar, que les barres que faras servir per passar pel cable com si fóssis un fonambolista, no són dèbils, t'hi podras agafar amb força per quan tinguis moments de dubte, per quan vegis que estas desequilibrat, per tots aqueslls moments en els que el Hodgkins, et faci creure que no estàs preparada per enfrontart-hi. Però això no ha passat, desde el començament, el vas mirar als ulls, el vas agafar per la solapa, i a cau d'orella l'hi vas dir:- no t'ho pensis amb mi no podras, t'has ben equivocat. El dèbil , sempre perd, i per què, doncs per què abans de començar ja ho dona per perdut, i el fort, també pot perdre, però mai comença la partida amb la mentalitat del vençut. Encara queda, però la lliçó l'has aprés, i ens ha l'has mostrat, de nou sé com definir la paraula valentia, només he de mirar el teu dia a dia, i veure com l'afrenta s'ha decantat al teu favor. Per els dies de "rissas", pels sopars de pizza, per tot allò en el què creiem, aquestes paraules van per tú VERO.

dijous, 4 de juny de 2009

MOVING

Aquest és el títol d'una de les cançons, que Dani Carbonell, alias Macaco, té en el seu darrer disc. Doncs bé, l'altre dia de casualitat, mirant els anuncis de propaganda electoral, que passaven per la tele, em vaig quedar ha cuadros, resulta que el partit polític de la falange española, havia escollit aquesta cançó com ha música del seu espot publicitari, reclamant a la gent que es movilitzés, en contra de la inmigració massiva en la que estava sotmés aquest país. Com ho diria... resulta que utilitzen la cançó de Macaco, un dels emblemes més actuals sobre el mestissatge de cultures, on ja ell en la seva cançó ens reclama movilitzacions, però no de caire feixista ,no, reclama més sensibilitat, sobre el nostre planeta en el més pur sentit mediambiental. I aquesta penya, em sembla que no pillen res de res, a més, dóno per suposat, que el tiu que ha planificat aquesta campanya, no té ni la més punyetera idea de qui collons és Macaco, què representa en la cultura musical, i quines són les seves creences ètiques respecte la vida. És una d'aquelles situacions que són tan paradoxals, menys per el propi autor de la cançó, que crec, que ha estat com embrutar de merda una mica la seva cançó. Moving germans i germanes, moving " for just one dream".

dimarts, 2 de juny de 2009

NO VULL DESBLOGAR-ME

Començar projectes, sempre ha estat el meu fort. Al igual que els he començat, els he arrinconat, per deixar-los en l'oblit. El mateix, no vull que em passi amb aquest blog, que dia que passa, dia que està més deixat. És un projecte petit, però que quan el vaig iniciar, era el què em feia falta, explicar a la gent coses, el tema, és el de menys, el què em roti, el què em passi pel cap, buidar el cervell de temes que tinguin rellevància o no, experimentar, si sóc capaç o no, de transmetre a la gent els meus pensaments, mitjançant la paraula, a vegades il-lustrada amb algunes fotografies. El que intento dir, és que els propòsits, no els hem de deixar per l'inici d'any, no, els propòsits s'han de començar insitu. Si crec que aquest blog, està descuidat, el cuido i punt. Crec que el primer és el respecte cap a un mateix, maltractar aquest espai, és insultar allò que durant un cert temps ha estat una font de bons moments, escrivint, per no sé quí, però si sé per què. Per la gent, que durant uns moments ha fet parada i fonda en aquest blog.

divendres, 22 de maig de 2009

" HOSTA "


Petit, pelut, juganer, entremeliat. Són uns quants dels molts mots, amb els que us podria descriure en " SHERPA", el petit de casa, l'escollit d'entre molts gossos de Can Moret, per la Judit i un servidor per fer que casa sigui una nova llar per aquest cadell, de no més de dos mesos. De moment només ens ha donat que bons moments.

divendres, 10 d’abril de 2009

QUI LA PERSEGUEIX, L'ACONSEGUEIX



Desesnes de mails al senyor Panini, reclamant una col.lecció que feia dies que esperava. No crec que hagi estat determinant la meva perseverància, més aviat la casualitat. Ara ja fa un parell de mesos que la tinc en el meu poder, les Trading Cards de l'ACB, amb el seu corresponent àlbum. Jo content, puc anar a la papereria, demanar uns quants sobres per la meva cole, i un cop a casa els cromos que em falten col.locar-los en la seva corresponent casella, i els repes, ben guardats en un feix i lligats amb una goma de pollastre, signe innequívoc que són els cromos repetits. Encara no està acabada, però ho estarà, aquesta si que la finalitzaré, amb els anys he après ha acabar tot allò que començo.

dimarts, 7 d’abril de 2009

" M "

" M ", és la xifra assolida per aquest blog, són estones que la gent ha decidit, ja sigui, per casualitat, o bé per coneixença d'aquest racó, fer-ne parada per veure i llegir algunes coses que em feia il.lusió escriure i reflexionar sobre elles. Algunes d'aquestes, han dit molt de mi, d'altres no tant, però el cert és que no puc negar, que la satisfacció d' arribar a les 1000 entrades em fa sentir que dins la xarxa, hi ha gent que fins i tot s'ho passa bé una estona llegint els escrits que hi penjo, a vegades fins i tot ha estat conversa en alguna sobretaula, on la gent m'ha seguit animant per no deixar aquest blog en un projecte inacabat. De tot cor, gràcies i que la vida no us deixi de somriure.

diumenge, 1 de febrer de 2009

LA MITJA


Desde aquí, Calcesc, màgradaria agraïr a tota aquesta gent que en un Diumenge al matí, surten al carrer per donar suport incondicional a prop de cinc mil persones que es repten a sí mateixes en un dia com avui, per fer 21 kms entre els pobles de Granollers- Les Franqueses i La Garriga. A tot el personal voluntari que s'ha encarregat de lliurar-nos tot el líquid necessari en les zones d'avituallament, a les persones que s'han encarregat de batallar amb el trànsit, els responsables de la cursa, que de ben segur haurán aconseguit que aquest any torni ha ser escollida la millor mitja marató de tot l'estat espanyol. Per què així sigui durant molts anys. Llarga vida a la Mitja Marató de Granollers. Per a tots aquests esmentats abans, el més fort dels aplaudiments.

dimecres, 28 de gener de 2009

DREAMCATCHER

Fantàstic video d'escalada on ens mostra en Chris Sharma , el millor escalador d'esportiva del món, fent de les seves en una de les parets més difícils. L'Home vs paret, qui guanya?


dimarts, 27 de gener de 2009

ANEU FENT BOCA

Aquestes imatges són un tast del què és un concurs d'esmaixades de l'NBA, aquest en concret és el concurs de l'any passat, per això cal que entengueu ha què s'haurà d'enfrontar el senyor Rudy Fernández. OH MY GOD !!!http://es.youtube.com/watch?v=xRr2y1iPdFM

dilluns, 26 de gener de 2009

DIES GRISOS


El més sentit dels pèsams, a les famílies dels qutre petits que van perdre la vida a Sant Boi, per què cada estrella fugaç que es vegi, sigui una batejada de les criatures.

dijous, 22 de gener de 2009

M'AJUDES HA CALCULAR ?


Companya durant quatre anys d'institut, aquesta peça, ja de col.leccionisme, és l'arxiconeguda calculadora Casio fx-82D, reforçada amb unes tapes de plàstic, les quals anaven amb un tancament últim model de frontisses, com no! també de plàstic. És l'aparell tecnològic per esxcel.lència en l'institut, ja que en aquesta calculadora, s'hi guardàven les xuletes per els exàmens i en molts casos, en la carcassa de plàstic, pintat amb típex, s'hi escrivia el nom de la persona per la qual anaves en aquella època, quina gran frase: I TÚ, PER QUÍ VAS? JA , JA ,JA , només de pensar-hi ja em peto la caixa. Em reitero JA,JA,JA.

PLUMIER


Avui dedico un petit homenatge, en aquesta peça tan indispensable en la vida escolar de tants infants. El plumier. Plè de colors, llàpissos, rotuladors, aquella tan inútil lupa, aquell joc de regles, el medidor d'angles. Crec que en algun moment de la nostra infantesa el plumier, va passar per les nostres mans, ja que quan començava el curs el primer que s'havia de fer, era renovar el material que ens havia quedat obsolet del curs anterior, qui diu obsolet, vol dir que es tenia que comprar-ne un de nou, pel simple fet de renovar-se o morir. Ja que de ben jovenets, les modes ja feien acte de presència en les aules. En particular, el meu plumier estava dedicat ha l'heroi de còmics Batman, molt xulo, la veritat és que feia molta paxoca treure'l de la motxilla, era tot negre llampant, amb l'emblema de l'heroi, el signe del ratpenat en color groc, una combinació de colors que es feien notar. Dit això, crec que el més prudent, és que amics i coneguts que tingueu canalla, en el vostre currículum us aneu fent a la idea que el plumier serà un tret molt important, crec que diferencial, per destacar de ben petit per sobre la resta dels companys de classe. El plumier, és el que pot marcar l'estatus dintre de la comunitat estudiantil, aviso per què així els nens i nenes no comencin ha quedar marcats de petits.

dimarts, 20 de gener de 2009

¡¡¡ IN YOUR FACE !!!


Benvolguda concurrència, pels que ens enamora aquest esport, anomenat bàsquet, estem d'enhorabona. Ja que en la pròxima edició de l'All Star Game, que es disputarà a Phoenix, contarem amb el senyor Rudy Fernández en el concurs d'esmaixades, siguent el primer jugador europeu de la història en disputar aquest concurs. Per anar fent boca us diré que aquest concurs és un dels esdeveniments més vistos durant el cap de setmana en què es disputa el partit de les estrelles, amb una audiència d'escàndol. No només és això, a part el senyor Rudy ha estat escollit, per votació popular. Ara més que mai, ens torna a la retina, aquella magnífica jugada en què el senyor Rudy, durant la final olímpica, contra els Estats Units, amb la pilota en la seva possessió, va marxar d'un defensor buscant la línia de fons, però just en el seu camí un senyor anomenat Dwight Howard, actual campió del concurs de mates de la NBA, més conegut com ha " SUPERMAN", l'hi va barrar el pas, en aquesll moment Rudy va fer el què seria la jugada més maca de tot el torneig, amb els dos collons molt ben posats, va decidir enlairar-se per sobre de Howard, aquest el va anar ha taponar, però, va passar algu estratosfèric, Rudy va saltar molt més que en Howard amb una força brutal i li va plantar l'esmaixada davant dels morros. L'Estadi es va posar en peus, per retre homenatge en aquest tros de jugador, i en Howard amb un pam de nas va recular amb el cap cot, rumiant d'on collons havia sortit aquest nano blanquet que saltava com si tingués molles a les cames. IN YOUR FACE, és com anomenen els americans el fet de que un jugador esmaixi, quan el seu defensor intenta parar-lo amb un tap. La jugada per excel.lència en la NBA, és la demostració de superioritat davant dels teus rivals. La forma més maca en bàsquet de dir que sóc més que tú. No cal dir, que el concurs entre el Howard (Orlando Magic), en Rudy Fernández (Portland Trail Blazers), en Rudy Gay (Memphis Grizzlies) i en Nate Robinson ( New York Knicks), serà un espectacle digne de les grans nits de bàsquet.

dilluns, 19 de gener de 2009

RECOMANO


Més de dues hores d'acció, que passen volant, trepidant pel.lícula d'aventures que transcorre en l'Australia del 1939, a les portes de la segona guerra mundial. Una història èpica, entre una aristòcrata anglesa, que hereta un ranxo, en semi ruines, i un cowboy dur de pelar que l'ajudarà en la seva creuada d'intentar reflotar el ranxo. La pel.lícula ens depara grans dòsis d'aventures, on l'acció no donarà treva, els paissatjes són fascinants, i la fotografia no deixa indiferent a ningú. Austràlia, és el nom d'aquest film que recomano. Aventures, aventures, i més aventures, que faran que l'estona en el cinema passi ràpidament.
Director: Baz Luhrmann Intérpretes: Nicole Kidman, Hugh Jackman

3, 2, 1 I ACCIÓ !

Sóna un timbre que ens anuncia, que alguna cosa ha de començar. S'apaguen els llums, i el silenci es fa amo i senyor de la sala, només el soroll d'alguna bossa de plàstic, ens d'estorba en la nostra concentració. S'obren les cortines vermelles, la pantalla s'il.lumina, i en aquell moment tot desapareix i la nostra ment, només té ulls per la gran pantalla. Estem al cinema alhambra de La Garriga, és el cinema on encara avui dia tenim la sort de pagar una entrada, per poder veure dues pel.lícules. Arribes, i darrera de la guixeta, el senyor Miró, ja amb les entrades en les nostres mans, passem ha veure en Xavi, el fill mitjà, l'hi comprem algunes llaminadures, i ja estem llestos per passar sala endins. Petita joia arquitectònica de La Garriga, que la família Miró, passant per èpoques bones i no tant bones, ha sabut tirar endavant, ja que la competència d'aquests multicines que cada dia ens ofereixen 15 sales on en cada una d'elles passen una pel.lícula diferent no els ha fet mai enrere. És preciós, entrar en el cinema Alhambra és traspassar una frontera de la realitat, cap a la ficció, que comença quan les cortines ens obren altres mòns cap a... no se sap on. És per això que us recomano, que qualsevol cap de setmana, deixeu que aquest cinema us deleiti amb una sessió que va més enllà de la pantalla.




dissabte, 17 de gener de 2009

TENGUI O FALTI


Tengui o falti, magnífiques, aquestes dues paraules, amb les que identificàvem, els cromos que ja teniem o bé que ens faltàven. És ben bé un misrteri com el nostre cervell treballa, per què en un moment donat ens transporti anys ençà. Exactament , això em va succeir ahir. Obrint un yoghourt danone, em va venir a la memòria aquells esplèndits àlbums, que aquesta empresa de làctics ens oferia cada any, recordo les col.lecions de D'artacan y los tres mosqueperros, les dels logos de diferentes marques comercials, els barrufets, la lliga de fútbol, l' acb, hi havia col.leccions per tots els gustos. Era tremendu, arribar a l'escola i començar ha treure els feixos de cromos repetits amb els que intentaries canviar-los per d'altres cromos faltants en la col.lecció- ei, ei aquest em falta a mi, t'el canvio per aquests altres sis cromos. -No ,no que aquests els tinc repes jo. Té, mira't els meus aviam què et semblen. - Ha veure..., tengui, tengui, falti... Així podriem descriure una conversa entre dos nanos que intercanviaven cromos. Un joc molt senzill, però alhora divertidíssim, aquell que aconseguia acabar l'àlbum de cromos era l'enveja de la classe. Per què, quants varem deixar els àlbums a mitjes? Crec que la proporció era de cada 4 nanos, 3 ho deixàven per impossible. Per tal de treure'm aquesta espina de col.leccions innacabades, ahir a la tarda vaig anar al quiosc ha fer-me amb un àlbum, anava amb la idea de que fos de temàtica basquetbolística, doncs caca!!! La dependenta em va somriure, i em va dir - Ui!! de bàsquet no en tenim, i ja fa anys que no en treuen!. Punyetes, amb les ganes que hi havia posat i la il.lusió , va hi m'ho estrunquen. La meva falera per aconseguir un àlbum és tant que molt amigablament l'hi vaig escriure un mail, al tot poderós dels cromos, el senyor Panini, per mostrar-li la meva pena al dirigir-me al quiosc i no trobar aquell anciat àlbum dels jugadors de bàsquet. A l'espera de la contesta, m'estic plantejant començar alguna altra col.lecció, la qual, la temàtica encara està per definir, ja que hauré de valorar la oferta que hi ha en aquests moments. No cal que us digui, que s'admeten suggeriments sobre la col.lecció que creieu que hauria de començar. No sabeu pas, la mala nit que he passat, pensant en el meu àlbum, que encara no tinc en el meu poder.

dimecres, 14 de gener de 2009

"ME GUSTA EL BALONCESTO, NO ME GUSTA PAU GASOL"

Aquest és un article dedicat a Chris Vernon. Locutor de la ràdio local de Memphis ESPN. Ell solet es va inventar la cançoneta " A mi me gusta el baloncesto, no me gusta Pau Gasol", desafortunada cançó, veient l'espectacular trajectòria d'en Pau desde que va marxar de Memphis. En la cançó ens volia mostrar un Pau ploramiques, demanant ha crits que el traspassèssin a un equip guanyador, donant d'ell una imatge de prepotent. Doncs heus aquí en Pau, que partit rera partit, demostra el perquè del seu fitxatge pels Lakers de Los Angeles. El per què d'aquest article ara, i no fa uns anys, és molt senzill, crec que el temps és el que posa les coses en el seu lloc, tal i com ha fet amb en Pau. Cal mirar les estadístiques en les que es mou en cada partit, per fer-li tancar la boca en aquest locutor, ja que crec que va atacar en Pau per ràbia a les persones no americanes. Són molts els jugadors de Memphis que per el meu gust mentre hi havia en Pau deixàven molt que desitjar dins d'una pista de bàsquet. Doncs per aquests n'hi una paraula. Mal fet. Pobre passarell, si no en tenia prou amb el pas d'en Pau per els Memphis, ara va hi l'hi foten en el seu equip en Marc el germà petit. Ja Ja, no volies caldo Chris, doncs dues tasses . Per cert cal que també em tregui el barret davant l'enorme temporada que està duent ha terme en Marc. Veig que els americans si que saben veure els bons jugadors, no com a can barça.

dijous, 8 de gener de 2009

CAMINS

L'endemà de la nevada, el cantó més bucòlic s'em desperta, em fa mirar per la finestra, dirigir-la cap al Santuari de Puiggraciós, haig d'experimentar les sensacions que provoca passar per un camí que el podria fer a ulls clucs, però en unes condicions totalment diferents. La sensació és magnífica, un camí que a vegades s'em pot fer tan pesat, en aquest moment el disfruto a cada passa que dono. Surto desde La Garriga, vull veure tot el camí. No vull deixar cap racó per disfrutar. l'Única companya que tinc, és la meva càmera. Aquí, una petita mostra, del què em va deparar la matinal del Dimecres, passa rera passa.