divendres, 13 de juliol del 2012

CALELLA



És inevitable, cada vegada que la calor apreta i l'Agost s'acosta, les converses més sol.licitades, són aquelles on la gent exposa el meravellòs viatge que durà a terme tan bon punt el timbre de la feina soni indicant els dies de sol i platja que els espera. Jo no en sóc una excepció, però ara la part nostàlgica apreta per mirar enrere i recordar. LLevar-me i començar a preparar els estris que durant uns dies m'acompanyarien per Calella, eren els anys en què els gelats eren uns tresors que només es podien menjar com a conseqüència d'algún premi que els pares otorgàven segons el criteri. Em donava la sensació que aquell viatge era etern a dins del cotxe, sense aire evidentment, esperant arribar a l'hostal. Arribàvem emb el pare, després ell marxava, havia d'atendre el bar. Però les imatges d'aquells dies em venen en forma de video en super 8mm.
Em veig entre unes roques, on l'aigua amb prou feina m'arribava al genoll, però allà estava jo amb el meu caçapapallones convertit en xarxa de pesca, els meus peus d'ànec i aquelles magnífiques ulleres de submarinista amb el seu tub de plàstic per poder respirar sota l'aigua, cridant mamaaa!!! mira què faig,mira què he pescat!!! aleshores ella desde la tovallola aixecava el braç per fer-me una d'aquelles salutacions de mare, que típic! molt bé Cesc! exclamava ella. Així passàven els dies, mai hi estàvem més de 5 o 6 dies, arribàvem a Calella poc abans de Sant Joan, per la revetlla pujava el meu pare, així celebràvem el seu Sant. Ara si que hi som tots!
Aquells estius van ser un regal,  cada vegada que  torno a Calella encara recordo com si fós ahir les roques on jugava a fer de submarinista. Però a dia d'avui encara no he trobat el gelat que tingui aquell gust d'infància.